Va, correm-hi tots

“S’avança fracassant”, va dir Pau Riba en el programa especial que TV3 li va dedicar aquest dimarts. Em vaig quedar amb les ganes que la periodista Laura Rosel el fes reflexionar sobre la idea que té de l’èxit i del fracàs, de qui i de què els determinen, i de com afecten la nostra manera de ser en una societat que els separa tan bruscament amb una intolerància a l’error i a les desil·lusions que és la mare dels ous de tantes vides frustrades; si ens cenyim al món de la creació, de tants àngels caiguts. Riba, greument malalt, està sent aquestes últimes setmanes no sé ben bé si dir-ne víctima d’un deliri mediàtic per, com n’han dit alguns, fer-li “un homenatge en vida”, amb aquella condescendència tan típica dels rectors de la cultura catalana. De la cultureta catalana que ell va intentar destruir, no cal ni dir que sense cap èxit –en aquest context, èxit en un sentit estricte–. Fa una certa vergonyeta aquest “Va, correm-hi tots”, tant se val amb quina qualitat i sense entrar a fons en les coses, per quedar-nos amb la consciència tranquil·la que Riba marxarà d’aquest món amb la certesa que se’l valorava i que no ens tindrà en compte si en algun o en molts moments no va ser a l’agenda dels mitjans, de les sales de concerts i dels solemnes reconeixements oficials.