El PP, en guerra civil

Va ser uns mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre que, davant els expresidents Rodríguez Zapatero i Felipe González, José María Aznar va pronunciar solemnement la frase: “Antes que España, se romperá Cataluña.” Ho va fer amb aquell aplom i aquell to amenaçant que li és tan propi. I ahir, que el Partit Popular va fer pública la guerra civil entre la direcció de Casado i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, la perspicàcia d’Aznar exhibeix que, mentre que Catalunya no s’ha trencat, la seva herència política només ha sembrat faccions, escissions i personalismes.

La guerra al PP és total. Ahir es van conèixer els greuges, les raons de fons i les posicions d’una guerra de guerrilles que ja havia cavat trinxeres i que ara amenaça l’estabilitat del partit amb artilleria pesant. Una discrepància oberta entre Casado i Ayuso amb encreuaments d’operacions de crueltat i deslleialtat per acabar l’un amb l’altre. Segurament, quan el veterà Aznar argüia la vella profecia de dividir i vèncer l’enemic, no s’imaginava com la recepta s’aplicaria entre els seus delfins. Perquè, si una cosa tenen en comú els dos protagonistes d’aquesta història, és el mateix pare polític. Les primàries del 2018 van enfrontar Pablo Casado –exlíder de les joventuts– amb Soraya Sáenz de Santamaría –vicepresidenta plenipotenciària de Rajoy– com a representants de dues famílies que recelaven l’una de l’altra.

Encara que Aznar surti guanyant d’aquesta partida perquè tots dos beuen del seu influx, l’ombra d’Aznar s’allarga sobre el PP actual, malgrat que el secretari general, Teodoro García Egea, s’hagi afanyat a dir que la corrupció ha fet massa mal al partit per poder-ne tolerar ni la sospita. Només cal recordar com van gestionar el seu capítol successori entre Rajoy, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja. El primer va ser derrocat per una moció de censura després que el Tribuna Suprem declarés el PP una organització criminal pel cas Gürtel; el segon, exministre, exvicepresident del govern, expresident del FMI i de Bankia, va ser condemnat pel cas de les targetes black; i, el tercer, exministre de l’Interior, apareixia –com els altres dos– en els papers de Bárcenas. En resum, els successors d’Aznar encarnaven la política de frau i corrupció que va marcar una època.

El relleu de Casado i la refundació del partit comandada per una generació de polítics més joves tenia la missió d’abjurar d’aquest període de corrupteles i erigir-se com una alternativa de govern. Però, primer, el Ciudadanos d’Albert Rivera, a qui Aznar va riure les gràcies com a oposició de Rajoy, i, després, Vox, escissió del partit a càrrec de Santiago Abascal, un polític forjat amb sous del PP fins que se’n va distanciar, van impedir el gir cap al centre per convertir el PP en un partit més pragmàtic i més enrolat amb el caràcter democratacristià del PP europeu. Atrapat entre la pinça de Cs i de Vox, Casado ha fracassat en les seves apostes per falcar-se com un lideratge fort. Les crítiques endimoniades d’Esperanza Aguirre no són res si es comparen amb el fracàs de les seves decisions personals: Cayetana Álvarez de Toledo o la mateixa Isabel Díaz Ayuso, per posar com a exemple. La primera, per díscola, i la segona, per abrandada, han acabat deixant Casado en una posició d’extrema debilitat. De moment, la direcció ha obert un expedient informatiu a Ayuso, en espera de confirmar les sospites d’unes comissions que empastifen el seu germà. Però, sigui quin sigui el resultat d’aquesta guerra oberta, Casado ja fa temps que ha perdut pistonada. No hi ha res pitjor per a un líder que la manca de reconeixement de les pròpies files, i això es nota cada vegada que Ayuso entra en escena en un espai amb militants, aclamada al crit de “presidenta, presidenta”.

Casado va a remolc. Hi va des que la presidenta va convertir-se en l’oposició més bel·ligerant a Pedro Sánchez durant la pandèmia amb mesures controvertides però propagandístiques que li van valer l’aval dels seus votants. Aquest va ser, precisament, el seu gran èxit i el seu moviment tàctic: avançant les eleccions autonòmiques, el maig de l’any passat va obtenir una victòria amb quatre evidències del seu instint polític i de la seva manera de fer desacomplexada: doblar sobradament els diputats (de 30 a 65), contenir Vox (de 12 a 13), esbandir Ciutadans (els seus socis de govern) i posar fi a la carrera política de Pablo Iglesias.

En política ja se sap que qui dispara primer guanya avantatge. I el serial d’ahir és l’últim avís a una direcció que té en escac: no tan sols perquè pot aspirar a presidir el partit, sinó perquè també pot aspirar a convertir-se en la hipotètica primera presidenta del govern espanyol. No li cal guanyar Sánchez, en té prou de recordar que ella no té escrúpols a l’hora de sumar amb Vox. I, en aquesta disjuntiva de si estan amb mi o contra mi, Casado té mala peça al teler.