Caçadors de mots

Obro el mòbil i entro al Paraulògic (abans obria l’Instagram o el Facebook) i em convida, tant sí com no, a submergir-me en un joc lingüístic en format de passatemps. ¿Quin és el repte? Doncs trobar tants mots catalans com sigui possible (manllevats o no però que surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans). Comencem, i avui el combat lèxic és majúscul. Aparentment sembla fàcil pel nombre de paraules que he de buscar, un total de 66, però l’índex de dificultat és brutal: Lletres: c + aeiouv. He de localitzar el nombre més gran de paraules a partir d’aquestes lletres a condició que continguin la de l’hexàgon central de color vermell (en aquest cas, la c).

Davant la crisi d’immersió lingüística que promet el govern de Catalunya, submergir-se en el món de les paraules no és tan sols caçar-les al vol i si l’encerto l’endevino, sinó que anem més enllà (ni que sigui de manera inconscient) fins a generar un gran rusc amb milers de cel·les hexagonals on viuen les històries de les paraules. Històries, tanmateix, que no ens aturem a llegir per veure’n l’origen, però fer-ho és un exercici, a pilota passada, que ens permet tenir una visió més àmplia de la riquesa terminològica, dialectal i etimològica. ¿Em voleu acompanyar en el Paraulògic dels 66 mots?

En aquest nombre tan fantàstic que formen tot un rusc tenim mots científics, tècnics, de formació culta, i mots de la llengua general, de procedència popular. Rere aquesta llista de termes tenim la vida de les paraules. En tenim d’origen o formació culta (simplifico els significats), com ara caució (“seguretat que dona algú del compliment d’una obligació”, del ll. cautio, -onis), acàcia (“tipus d’arbre” del ll. acacia), evacuació (“acció o efecte d’evacuar, treure algú d’un lloc” o també “defecació”, del ll. evacuatio, -onis), vaccí (“vacuna” del ll. vaccinus, -a, -um “relatiu a la vaca”), vacu (“buit” s. XIV; del ll. vacuus, -a, -um)...

I també en tenim d’origen històric, popular o dialectal, on podem veure reflectits els diversos parlars de la llengua catalana: ací (del ll. vg. ecce hic “aquí”, adverbi molt ben conservat en els dialectes occidentals), aüc (“crit allargassat i proferit amb força, sovint per excitar o esporuguir els animals o les persones, d’origen onomatopeic”), càvec (“eina semblant a l’aixada” s. XIV; format sobre ll. cavare amb sufix -ec per influx del ll. manicum “mànec”), coa (mot habitual en occidental i en baleàric, “cua” s. XIV; del ll. vg. coda, ll. cl. cauda), coc (“cuiner” s. XIII; del ll. coquus – “pastís”, de la masculinització de coca, mot ben viu a les Terres de l’Ebre), cocó (“clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar” d’una forma del llatí tardà cocone, resultant del llatí coculu, “casserola”, i precisament a Tivenys se celebra cada any la cursa dels cocons, que recorre moltes finques que encara els conserven), coi (eufemisme per “cony”), vacació (mot en desús en diversos territoris del país, probablement com a sospita d’un aparent castellanisme i substituït per vacança, 1507; del ll. vacatio, -onis, “vagar”).

El repte lingüístic, fins on puguem arribar (l’endemà el nostre Paraulògic de cada dia ens en donarà totes les solucions), es transforma en un acte lúdic, amè, divertit i tant o més didàctic que una classe de gramàtica històrica o dialectal o de terminologia científica, si, una vegada que hi hem jugat i de tant en tant, ens volem aturar a fer-ne una fotografia històrica.

En aquests jocs lingüístics, ajudar-se d’eines és una manera de complementar l’aprenentatge a través del joc. Tenim el diccionari de l’IEC en línia, que ens permet fer cerques avançades molt interessants i el Dadalògic, un web que ofereix dades que ajuden a resoldre el Paraulògic i a fer aflorar la creativitat en aquells moments en què el joc sembla no avançar. Amb el Paraulògic entrem de ple en el rusc hexagonal dels mots per convertir-nos no tan sols en simples caçadors lingüístics, sinó en inquiets aprenents d’una llengua on es reflecteix la manera de pensar, de treballar i de viure d’uns Països Catalans, massa sovint amenaçats per un Estat que, com diu Joan Solà, sempre ens ha sigut hostil.