Estratègia per a dos pernils

Miro de saber quant dura un pernil salat, tallat a llesques, envasat en bosses al buit, i preservat a la nevera. Intuïtivament penso que ha de durar molt, l’embotit en si mateix ja està concebut perquè aquella carn curada duri; si a més s’envasa al buit, i ho mantenim al fresc, riu-te’n dels dinosaures del Pallars. Però no em refio de mi mateix i busco respostes a la xarxa. Soc més de dolç i el pernil salat de l’any passat, i se m’ajunta amb el d’enguany. M’explicaré: cada any, per Nadal, rebo un pernil com a tota paga de beneficis en un mitjà del qual soc accionista. Res comparable al germà de l’Ayuso i les comissions desemmascarades ara que el PP s’esbudella de nou. Després d’uns anys de tenir un perniler i un joc de ganivets per a aquesta feina i d’anar llescant, tallant-me de tant en tant, vaig recórrer als professionals. I la meva sorpresa és que hi ha cua a les xarcuteries per aquestes dates. Els pernils tornen d’allà on han sortit. No soc sol. La quarta gamma és a les feines de la cuina el que són les calculadores a l’hora de resoldre problemes de matemàtiques. I el contagi de tenir l’enciam tallat i rentat en una bossa s’escampa pel rebost. De manera que qui és el maco que es talla el pernil quan fa anys que ens ho donen tot mastegat. Així doncs, de la mateixa manera que això de calcular de cap ja és una excepció, a la cuina s’imposa la llei del mínim esforç, que aquesta sí que no te la tomba el Constitucional: menjar preparat i quarta gamma. Els pernils em fan anar cap a Judit Schalansky i el seu meravellós Inventari de coses perdudes, per tot allò que anem perdent, però és tan meravellós que m’hi vull esplaiar un altre dia. I em fan anar cap a l’actor i director banyolí Martirià Coll, que va morir aviat farà sis anys, no tant pel Calígula de Camus, que sembla que el va “abduir”, sinó per l’Estratègia per a dos pernils que li vaig veure representar. I és que tot i les pèrdues sempre hi ha alguna cosa que perdura, ni que sigui un gest, una imatge o l’estratègia del pernil.