Alcarràs i la modernitat

Encara no hem vist Alcarràs, però el jurat del Berlin Film Festival 2022 sí que ho ha fet i li ha agradat tant que li ha concedit l’Os d’Or. El primer que s’ha dit, i ja em disculparan però no està gens malament repetir-ho tant com calgui, és que no cal canviar de llengua per assolir un èxit internacional. Tantes vegades se’ns ha preguntat per què escrivim o cantem o fem negocis o impartim classes a la universitat en català, quan amb el castellà (o el francès) arribaríem molt més lluny, que alguns s’ho havien arribat a creure. Només cal veure quants adolescents catalans aspirants a tik-tokers canvien al castellà amb l’errònia creença que tindran llavors una audiència de milers i milers de persones. Doncs bé, el que sospitàvem: en el món real (i Berlín és una ciutat del món real) no cal pagar cap peatge lingüístic per poder arribar a tot arreu. Només cal fer les coses bé. Una altra cosa és el Congrés dels Diputats, o el Parlament Europeu. Però ara parlàvem del món real, i al món real no penalitza parlar allò que parles ni ser allò que ets.

Perquè la pel·lícula, pel que expliquen els que ja l’han pogut veure, també mostra allò que ets. Alcarràs és un poble agrícola del Segrià, molt a prop de la frontera administrativa amb Aragó, i el film de Carla Simón retrata els canvis en el món rural a través d’una família que és a punt d’arrencar els presseguers que han treballat des de generacions, perquè una gran empresa elèctrica hi planti un camp d’energia solar. Això es pot fer –i el premi berlinès ho demostra– sense necessitat de renunciar a l’accent de Ponent. Sense folkloritzar ni idealitzar el món rural. Sense convertir-lo en una bala de palla on fer-se fotos els diumenges. Mostrant una societat tal com és en realitat, indistinta de la urbana, en crisi permanent, sotmesa a les mateixes i contínues transformacions culturals, econòmiques i d’identitat que ens porta el viatge, a vegades absurd, cap a la modernitat.