Madrid

He de reconèixer l’atractiu d’haver exercit de periodista durant 18 anys a Madrid fent informació parlamentària: conspiracions, tertúlies de cafè buides de contingut que amagaven la veritat, enganys, infidelitats amoroses, infidelitats dels “amics de partit”, creació de llocs de treball a mida, petites i també grans corrupteles que tenien l’eix de l’afer en l’aparell del partit polític corresponent. Seqüències per a bons arguments de pel·lícules on no caldria haver de buscar actors professionals. L’observació dels fets és un atractiu constant, com el viscut amb el daltabaix del PP.

És curiós que en la majoria de les seqüències anteriors i en l’actual anem pel mateix camí, amb dificultats per acabar coneixent la veritat. L’expresident de la CAM Ignacio González va passar uns quants mesos a la presó per activitats delictives després d’haver estat acusat d’haver espiat els seus adversaris de dins el PP mateix. Tampoc es va aclarir mai qui estava al darrere del Tamayazo. La traïció de dos diputats socialistes, Tamayo i Sáez, que va possibilitar que Esperanza Aguirre assolís la presidència de la Comunitat de Madrid en lloc del candidat socialista, Simancas, que havia guanyat les eleccions. Mai es va aclarir qui espiava dia i nit la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes. La van enxampar en moto sense portar casc, havent copiat uns exàmens de màster i, pocs mesos després, quedant-se sense pagar unes cremes per rejovenir-se la cara en un supermercat, fet que va obligar-la a dimitir.

Escàndols a dreta i esquerra d’una comunitat que sempre ha tingut difícil justificar la seva existència mentre la capital és la seu d’un poder ara per ara debilitat. El rei emèrit, que aconseguit mirar de lluny la situació, i des fa uns dies el vodevil Casado-Ayuso, que porta presumptes corrupcions i amenaces internes. Diuen que volen estirar la manta. Tot plegat fa pànic. Práxedes Mateo Sagasta deia: “Ja que governen malament, almenys governin barat.” Un bon consell.