Una bilateral sense avenços

L’última reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat, la setmana passada, no ha servit per a altra cosa que per certificar l’extraordinària distància existent entre el que Catalunya espera de la relació bilateral amb l’Estat i el que el mateix Estat està disposat a posar seriosament sobre la taula d’aquesta comissió, és a dir, dins l’estricte marc autonòmic i constitucional. Fa més de dos anys que el govern de Pedro Sánchez va plantejar la represa dels treballs d’aquesta comissió bilateral en el marc del “retrobament” entre Catalunya i l’Estat, com la via per resoldre la llarga llista de reivindicacions, incompliments, deutes històrics i traspassos pendents que la Generalitat i també el govern espanyol tenien perfectament identificats. La realitat, però, és que totes les expectatives, fins i tot les que van semblar encarrilar-se en l’anterior reunió, celebrada l’1 d’agost de l’any passat, han quedat defraudades, fins al punt que la relació de ‘conquestes’ anunciades divendres passat es redueix a un preacord per a la gestió de l’ingrés mínim vital, algunes cessions patrimonials com la de la B-23 o l’Institut Meteorològic del Turó de l’Home.

Qüestions molt menors, que en la versió de l’Estat resulten ser “traspassos històrics” –paraules de la ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez–, però que des del punt de vista de la Generalitat representen un avenç pírric en la relació bilateral, perquè no resolen, ni encarrilen, ni tampoc demostren la voluntat de resoldre els temes importants per a l’autogovern català, que afecten fonamentalment el seu infrafinançament, les grans infraestructures, les inversions a Catalunya, els serveis i els incompliments que s’arrosseguen de fa anys. La conclusió inevitable és que el govern espanyol no sembla tenir ni urgència, ni predisposició per avançar en aquest terreny, com tampoc en té per avançar en el terreny polític, competència de la mesa de diàleg. Catalunya fa temps que ha deixat de ser un afer prioritari per a Pedro Sánchez. I el que sobta és que la magnitud i la claredat d’aquesta desídia no mereixin la mateixa rotunditat per part del govern de la Generalitat.