Absència de líders (i 5)

Aturem el repàs dels grups polítics i els seus líders, perquè amb la tardor electoral que ve, prou que se'n parlarà. A propòsit de l'absència de lideratge, he pensat en un sector on els grups catalans sempre han destacat recordant una anècdota de finals dels setanta per corroborar que el problema identitari el tenim a casa mateix. Quan Albert Boadella i alguns actors d'Els Joglars van ser empresonats per la La Torna, es va mobilitzar tot el país amb la campanya Llibertat d'expressió, simbolitzada en l'eloqüent careta tacada amb un traç vermell. A Girona es va convocar una reunió per decidir quins actes es podien fer. Dels assistents, recordo en Pep Cruz, ànima de l'extraordinari TEI de Sant Marçal, i un director d'un vulgar grup teatral que boicotejava les propostes que es feien i no deixava consensuar res. Quan tothom estava perdent la paciència, el paio va dir que tenia coses més importants a fer i ens va deixar amb un pam de nas. Sorprèn la capacitat d'alguns individus de dur la contrària, ni fent ni deixant fer, és una actitud que sempre m'ha emprenyat.

A Els Joglars sempre els agrairé l'obra Àlies Serrallonga, un compendi de teatre compromès, estripat i divertit, amb el gust d'escoltar en públic (1974) la música de La Internacional. Boadella va continuar fent bon teatre durant anys fins que la reiteració en les seves obsessions de sempre li va començar a fer perdre el favor del públic. Va ser membre fundacional de Ciutadans-Ciudadanos i va girar l'esquena a Catalunya, ell deu saber per quins motius. El 2006 va reivindicar en un acte la llibertat d'expressió (?). Ha acabat dirigint el Teatro del Canal a Madrid gràcies a l'Esperanza Aguirre. Viure per veure.