No és el PP, és la democràcia

El més dramàtic del que està passant al PP de Madrid és que el perquè de tot plegat és un cas de presumpta corrupció del qual ningú parla. Miguel Ángel Rodríguez (MAR per als amics i els enemics) és el gran triomfador perquè ha imposat un marc mental (recorden George Lakoff i Zapatero?) en què es juga la partida: Génova (ergo Pablo Casado) ha espiat Sol (ergo Isabel Díaz Ayuso). Però MAR no ho hauria aconseguit sense la complicitat (comprada) de la dreta mediàtica. Una dreta mediàtica (que és gairebé tot el panorama) que s’encarrega de certificar aquest terreny de joc. Aquesta és una crisi del PP, però és sobretot una crisi de la democràcia espanyola, aquesta que The Economist ja ha dit que és de baixa intensitat. Perquè una democràcia que té dèficit de pluralitat de mitjans de comunicació i uns mitjans en què la veritat (si hi ha hagut corrupció) no importa, sinó que preval la trinxera i que guanyi la dreta (o l’esquerra de copa i puro) no és una democràcia plena. Aquest és el Madrid del poder que irradia a tot Espanya, amb l’excepció numantina dels digitals d’esquerres i l’excepció basca i catalana. Per això, per cert, molesta tant TV3. La gran paradoxa és que Casado, que ha comès el seu gran error acceptant les explicacions d’Ayuso, va arribar després de la trama Gürtel, en què el PP va robar a mans plenes, teòricament per fer net. I el faran fora els qui no els importa que segueixin robant o els que volen seguir robant. Els hereus d’Esperanza Aguirre, amb qui va començar tot, la que va arribar amb el Tamayazo, aquells dos diputats del PSOE que haurien cobrat d’una trama urbanística, però això també tant és. La mare política d’Ayuso, sí. De Casado, també. Però també, no ho oblidem, de Santiago Abascal, cada dia més a prop del govern d’Espanya. Aleshores sí que, en el país que no creu en cinturons democràtics, Espanya serà una democràcia defectuosa. Però sospito que no els importa gaire.