Aragonès, d’esquena a Vox

En cada sessió de control al Parlament de Catalunya es repeteix una escena recurrent: abans de formular la seva pregunta el diputat de Vox, Ignacio Garriga, exigeix al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no sigui insolent [sic] i li respongui sense girar-se d’esquena. Tot seguit, Aragonès li respon girant-se d’esquena. Al Congrés dels Diputats sovinteja una escena similar, ideològicament a la inversa: el que es tomba quan algun diputat de Bildu puja al faristol és Adolfo Suárez Illana, del Partit Popular. Són gesticulacions d’una teatralitat improductiva, que en realitat només serveixen per donar protagonisme als presumptes menystinguts. D’entrada, que Aragonès comparteixi el posat amb algú com Suárez Illana ja és mal senyal. Donar l’esquena a la ultradreta és, des del punt de pista polític, higiènicament imprescindible, però fer-ho físicament significa caure en els seus paranys, fer-los el joc. La irrupció de Vox a l’àmbit parlamentari té molt a veure amb l’habilitat propagandística que sempre ha caracteritzat aquesta mena de partits. No cal contribuir-hi, doncs. Deixem-los que es retratin ells tot sols, com el dia que un diputat de la formació Abascalesca va escopir un improperi contra la santa mare del president i es va veure obligat a demanar públicament perdó. Perquè cada acte que els boicotegem, cada torn de paraula que els sigui retirat, cada mala cara que es faci quan empren el castellà a la cambra catalana inflarà més el victimisme que alimenta els seus pulmons i les seves enquestes. Que n’és de maco veure que les seves provocacions no aconsegueixin arrossegar-nos al fang, ampliar el focus de la fotografia i comprovar que a les seves concentracions són només quatre gats mal arreplegats. Cal mostrar-se implacables en les polítiques conta els racistes, xenòfobs i anticatalans, posar en evidència la carrincloneria del seu discurs, la inviabilitat de les seves propostes incendiàries, sí, però alhora cal ser exquisits en les formes. És la millor recepta contra el papu.