Diplomàcia

Pobra diplomàcia. Aquesta setmana hem vist com, mentre a l’ONU el seu secretari general implorava a un individu com Putin que donés una oportunitat a la pau, l’exèrcit rus iniciava els atacs aeris i esclatava la guerra. Amb un punt d’humor negre, n’hi ha que diuen que els diplomàtics són essencials per començar una guerra de la mateixa manera que els soldats ho són per acabar-la. Putin ens apareix com l’últim tsar d’una línia històrica de dirigents russos autoritaris (amb el sinistre Stalin com l’exemple més paradoxal perquè els soviètics havien enderrocat el règim tsarista). Un nou tsar, doncs, que se sent valent per envair un altre país i exigir concessions a la comunitat internacional. Si es llança a aquesta aventura incerta deu comptar que la Xina de Xi Jinping ja li cobrirà les espatlles. També sap que al davant té un president dels EUA amb poc recorregut i una Unió Europea amb la seva crònica manca de lideratge. Macron ha estat el més decidit a esprémer la diplomàcia sabent, és clar, que el nominal cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, està en fora de joc més o menys permanent. La situació fa pensar en allò que deia Charles de Gaulle: “Els diplomàtics són perfectes mentre fa bon temps, però quan comença a ploure s’ofeguen en cada gota que cau.” De Gaulle era de l’estirp dels líders amb l’autoestima pels núvols, arrogants i visionaris alhora: a vegades guanyen, i a vegades perden. En els preàmbuls de la Segona Guerra Mundial és famosa l’actitud ingènua de Chamberlain per apaivagar l’expansionisme de Hitler amb diplomàcia i negociació. Churchill va demostrar que, per tractar amb el Führer, la millor via negociadora era preparar-se per a la guerra. Sembla que ha començat a ploure, en la metàfora de De Gaulle, i ja han sortit els que fan la feina bruta. La diplomàcia pot tenir elements de comèdia, però sempre s’enyora perquè l’alternativa, la guerra, és tragèdia segura.