El professorat

Les formes i continguts amb què el Departament d’Educació ha presentat el projecte de modificació dels currículums d’ESO i batxillerat revelen una concepció patrimonial del poder. El decret ha estat dissenyat de manera vertical, sense tenir en compte el gruix d’un dels principals agents de la comunitat educativa, el professorat. Com a contesta a aquest retret, Educació ha dit que a ells els “pertoca la responsabilitat de decidir”. D’això se’n diu fer passar bou per bèstia grossa. Perquè ningú no discuteix la “responsabilitat de decidir”, sinó la lògica en la presa de decisions dins el marc d’una comunitat, l’educativa, que per la força immanent de la seva naturalesa hauria de caracteritzar-se per una diagnosi plural i articulada, en què els canvis profunds –aquest ho és– haurien de ser avaluats i discutits pels seus interlocutors bàsics. No ha estat així. El missatge de present i de futur és clar. El professorat ja no és ni un ens consultiu. És només una peça autòmat al servei d’un sistema.

Amb la complicitat dels mitjans de comunicació, Educació ha jugat una triple carta populista. D’una banda ha explotat la punxa de l’iceberg que suposa l’avançament del calendari escolar, qüestió lateral i que a parer meu cal acceptar sense discussió. De l’altra, ha ratificat per passiva el pas de rosca judicial per suprimir “la immersió lingüística” i, sota la nebulosa de “la decisió dels centres”, ha deixat la llengua catalana entre les potes dels cavalls. I en tercer lloc ha proclamat que la reforma està pensada en especial per als “col·lectius més vulnerables”. Aquests punts han servit per tapar que és una reforma low cost, que per exemple no incideix en una de les pedres miliars de la qualitat educativa: la reducció de les ràtios d’alumnes (¿hi podria haver alguna mesura més efectiva que aquesta, a l’hora de millorar les condicions de tots els col·lectius de la comunitat educativa?). Precipitació i verticalitat potser fins i tot malbaraten els possibles punts positius de la reforma.