El mateix accés per a tots

La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre el 1914 i mitjan dècada dels vint del segle passat que agrupava les quatre diputacions catalanes. Presidida per Enric Prat de la Riba, tenia una vàlua política de primer ordre perquè significava que l’Estat espanyol reconeixia la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. Una de les màximes de Prat de la Riba va ser el cèlebre “que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Ha passat un segle des del final de la Mancomunitat i aquest desig segueix sense complir-se. Tots els pobles de Catalunya tenen telèfon i carreteres però molts segueixen sense biblioteca ni escola i la presència policial està delegada en els Mossos d’Esquadra, que amb els efectius que tenen intenten donar el millor servei a zones rurals i petits municipis.

Un segle després, les coses han canviat i molt. Segurament els serveis bàsics com ara l’aigua i la llum arriben arreu, però avui en dia tenir connexió a internet també ho és. I a molts llocs no arriba. També ho és tenir un hospital les 24 hores del dia sense haver de fer 60 o 70 quilòmetres, i en algunes zones del país això encara passa. Tenir un caixer automàtic –encara que no sigui de la teva entitat i hagis de pagar comissions– a prop de casa es converteix ara mateix en un luxe, no només als pobles petits sinó també a ciutats.

Al final tothom parla d’equilibri i reequilibrar. És evident que no per viure en determinat municipi has de tenir menys oportunitats ni determinats serveis han d’estar vetats. Però com es reequilibra un territori? Segurament amb l’especialització dels més petits i oferint el que els grans no poden. Però per a això calen recursos i implicació de les administracions superiors. Els ajuntaments ja tenen prou feina assumint tasques que molts cops no els corresponen. Amb l’agreujant que el pressupost no els dona per a més.