L’última guerra

Les imatges de bombardejos, de morts al carrer i de gent fugint de la guerra han entrat a casa nostra. Vulguem o no, Ucraïna ens és ara més a prop, perquè ens identifiquem amb la mare que crida espantada, amb l’home que aferra una metralladora sense saber què fer-ne o amb l’infant que plora desconsolat mentre de lluny xiulen els projectils. Ens quedem embadalits davant la televisió escoltant con els corresponsals parlen de corredors humanitaris, de destrucció d’infraestructures i de combois de vehicles militars i ens preguntem com és que ha tornat a passar. Un cop més. I ara més a prop.

Ens movem entre la compassió més humana davant la tragèdia dels refugiats i la falsa sensació de seguretat perquè no és el nostre país el que estan destruint. Però sabem, perquè ho sabem, que aquestes afirmacions defugen l’autèntica realitat: l’amenaça existeix i ens fa evident la nostra fragilitat davant el que pugui passar a partir d’ara. Europa torna a viure un conflicte bèl·lic trenta anys després. L’Europa de les aliances i bressol del diàleg no ha pogut detenir les aspiracions imperialistes d’un boig. Cap dels grans líders ha estat a l’altura i ho intenten compensar ara anunciant bateries interminables de sancions i restriccions per desestabilitzar l’economia de Rússia. Mort el diàleg, el rival polític s’ha convertit en enemic i cal enfonsar-lo, destruir-lo, encara que sigui passant per sobre del patiment dels seus ciutadans i amb mètodes menys sagnants i més políticament correctes. L’objectiu és escanyar la societat russa perquè aquesta es rebel·li i faci caure el dictador. Que faci la feina bruta, perquè els grans estrategs europeus n’han estat incapaços.

Ucraïna se’ns cola a casa i a les converses de cada dia. Es multipliquen les mostres de solidaritat i de suport a les víctimes i abracem el seu dolor com si fos nostre. I ens manifestem i alcem pancartes i exigim la fi del conflicte i oblidem, o potser no, que aquesta no és l’única guerra en un món cada cop més hostil. No és l’única, és l’última.