Independitzar-se dels pares

Hola, em dic Arnau, tinc 30 anys i, tot i les ganes, no hi ha maneres que pugui marxar de casa els pares. M’anima veure que a Girona ciutat la nova construcció està a l’alça. Per això m’he decidit a buscar cada dia dins les plataformes d’immobles quin pis o casa podria comprar, però no aconsegueixo trobar res decent.

Com que en el llistó de l’imaginari no hi tinc topall, em veig fent una cervesa a la terrassa d’una d’aquestes cases aïllades de nova construcció que semblen caixes de Lego i que les trobes totes iguals, sigui a la ciutat o poble que sigui. Però la imaginació la freno de cop quan veig els preus, al voltant de 700.000 euros. Això sí, la mateixa casa varia de preu depenent del poble on la compris. Baixo a nivell mitjà i miro cases unifamiliars, dúplexs o àtics. Continuo amb la idea de tenir terrassa. Els preus em fan tirar enrere de nou. Decideixo que la terrassa pot ser un balconet, tampoc l’utilitzaré tant, tenint en compte que treballo en dues feines per poder tenir un sou digne. Aleshores busco pisos i descobreixo que quan el preu és una mica raonable, els metres quadrats de superfície útil també s’han reduït enormement. Pisos més petits, preus més a la baixa. Segons l’últim estudi de l’APCE publicat recentment, el 2021 la mitjana de preu de superfície útil a la demarcació de Girona va ser de 3.721 euros, a Girona ciutat 3.769 euros, mentre que a Tarragona es troba a 2.421 euros; a Lleida, a 2.181 euros, i Barcelona, a 4.872 euros.

Canvio d’estratègia i vaig a la caça d’habitatges de segona mà. Potser aquesta és la clau? M’equivoco. Els pisos que podria trobar més assequibles s’hi ha de passar tanta xapa i pintura que millor és deixar-ho córrer. Desisteixo i accepto que Girona s’està apropant als preus descontrolats que hi ha a Barcelona. Llavors començo a buscar desesperadament a tots els pobles del voltant. La sorpresa és veure que també hi ha zones d’alt standing, considerades lloc atractiu de segona residència, i volen aprofitar la demanda que hi ha. Vaig de lloguer? Potser trobaré la terrassa de la qual tinc tantes ganes. Però aviat ho tinc clar. Sol, amb una nòmina de misèria i amb uns preus de lloguer de mitjana 600 euros, no arribaria ni al dia 15 de mes. Opció: compartir pis i lavabo com s’estila a les caríssimes capitals com Londres? Arribats en aquest punt, decideixo continuar a casa.