Keep calm
Guerres presents i futures
Es dona una circumstància paradoxal en la guerra que vivim. Se’ns havia venut que les guerres contemporànies eludien pràcticament el contacte entre exèrcits, que tot estava programat de tal manera que les incursions, les batalles, les destrosses... eren producte d’un càlcul estadístic, d’una precisió quasi quirúrgica. Que les armes lleugeres només es feien servir en països llunyans on hi havia guerra civil o allà on era massa car gastar munició sofisticada. Els drons teledirigits localitzaven objectius que després eren massacrats per míssils llançats des d’una distància quasi asèptica, com si les víctimes no fossin humans, sinó siluetes en una pantalla. Una guerra de videojoc, la guerra moderna. Resulta, però, que a Ucraïna hi ha combats cos a cos i que contemplem defenses i heroïcitats individuals i també individuals soldats que lluiten contra uns altres de similars. Més enllà de la potència bèl·lica desmesurada dels russos (i aquí, és clar, sí que hi ha armes destructives i artilleria pesant i bombes de precisió mortal), la guerra s’estableix a la manera de les antigues (en podem dir així?) confrontacions del segle XX. Hi ha consells a la població ucraïnesa perquè fabriquin còctels Molotov i armament lleuger per als voluntaris que s’apuntin i tàctiques de guerrilla per fer front a la invasió.
Al mateix temps que vivim, doncs, un conflicte que (per les imatges, pels testimonis, per les tragèdies que anem coneixent) s’assembla als que ja teníem a la memòria, s’ennuvola decididament el futur més immediat amb anuncis apocalíptics. La primera amenaça de Putin era nuclear, i també ho ha estat aquest anunci rus d’una hipotètica guerra mundial, que seria “devastadora”. Perquè seria nuclear, és clar. Ningú no s’atreveix a descartar una catàstrofe de tal magnitud. Mentrestant, els resistents barregen oli de motor i gasolina en una ampolla.