Una llei electoral de país

Catalunya, com a nació i entitat política amb centenars d’anys d’història, té una ferma voluntat d’autogovern, un dret reconegut en part per la Constitució i l’Estatut, i una clara aspiració a la plena sobirania, per poder defensar els seus ciutadans, la seva cultura i llengua, la seva economia i la construcció d’una societat lliure, justa i democràtica. D’acord amb aquesta voluntat de ser i de fer, els catalans hem persistit a reivindicar poder polític real i competències per legislar i governar, contra l’adversitat que suposa el centralisme ancestral de l’Estat i la irrellevància de la construcció autonòmica. És per això que resulta tan paradoxal, incoherent i fins i tot irresponsable que la política catalana no hagi estat capaç encara, després de 42 anys de vigència de l’Estatut, de pactar i aprovar una llei electoral pròpia, delegant aquesta competència al que disposa la llei de l’Estat (Loreg). Diu molt poc a favor dels partits polítics amb un paper més central en la política catalana, com són ERC, el PSC i Junts, que no tinguin la capacitat i altura de mires suficient per aparcar el càlcul purament partidista de repartiment d’escons en funció de la distribució del seu electorat i prioritzar un acord que equilibri el pes demogràfic i el pes territorial pensant en la classe de país que volem ser.

Al marge de ser una assignatura pendent en clau nacional i política, hi ha raons objectives de modernització i eficiència del procés electoral (vot electrònic, digitalització del cens, agilització del vot per correu, urnes mòbils); de racionalització de la despesa electoral; de dotar-se de l’arbitratge d’una Sindicatura Electoral en comptes de la polititzada Junta Electoral Central, i fins i tot de plantejar alternatives de representació més participatives que les llistes tancades que fan encara més necessari afrontar aquesta assignatura pendent amb urgència i voluntat d’acord. No n’hi ha prou amb escriure una ratlla en un programa electoral, fer una declaració pública o col·leccionar intents fracassats com el de la tardor passada. Es tracta de posar fil a l’agulla, de responsabilitat política, de credibilitat democràtica i d’estar a l’altura.