La magrana

Raïsa Livovskaia explicava la història menuda, la que fa entendre tota la magrana, i no la història en gran, “que sovint et treu el passat com un tros de lluç del congelador”. Montserrat Roig devia escoltar amb delit de magranes a la tardor Raïsa, la qual va voler animar l’esperit tocant jazz al piano, abans de parlar de com va viure el setge de Leningrad. Perquè en el relat que en fa a L’agulla daurada s’hi percep la passió per comprendre i no la fredor per conservar. “Per a mi, aquella època representa la frontera entre la infantesa i la maduresa. La pèrdua de la innocència. Normalment, la perds a poc a poc, se t’escapa sense que te n’adonis. El setge va començar quan jo era una nena i, de sobte, sense saber ni com va ni com ve, em vaig veure feta una dona.” He tornat a la ciutat blanca que es torna tenebrosa, escriu la Roig quan “s’entra a l’infern del record dels altres”, després de veure com la policia russa detenia Ielena Osipova, babuixca venerable i enrocada a les pancartes que havia dibuixat, clamant silent el no a la guerra a Sant Petersburg. Pintora i activista, va néixer durant el setge de l’exèrcit nazi. És una grana de la magrana xuclada amb avidesa, la que el món observa la seva detenció. Però com Raïsa, representa l’heroisme quotidià, l’afany per sobreviure moralment i físicament; la consciència.