Dia qualsevol de les dones

Tot el que passi a partir d’aquí ha tingut lloc fora del text. Hi ha hagut el despertar, una hora abans que tots els altres, encara a les fosques, només per fer-te la il·lusió que guanyaves una mica de temps, però de seguida clareja i has de córrer a espavilar el fill, preparar-li la roba i l’esmorzar, portar-li les sabatilles que va deixar tirades al menjador, i acompanyar-lo al col·legi enmig del trànsit infernal de les nou. T’has vestit de qualsevol manera, que vol dir sempre igual, amb unes mitges d’hivern i un jerseiot que ho tapa tot: la panxa inflada de tant aguantar la respiració, els pits caiguts perquè no hi ha temps de buscar els sostenidors. Comences a escriure l’article, això desgraciat que teniu aquí, però de seguida ho has de deixar perquè avui que fa sol hauries d’aprofitar per posar la rentadora, i a més ve l’home, que no recorda quan tenia hora al metge i li has de buscar el volant al calaix. La cita no és pas avui, però de tota manera no podrà portar el nen a bàsquet perquè “té molta feina”. T’empasses el fel que et puja a la boca perquè ara t’adones que no tens patates i pensaves bullir-ne amb espinacs. Baixes al súper, mirant el rellotge, l’article per fer, encara no t’has ni dutxat. Tens tres trucades perdudes, però només en contestes una, perquè ja has de tornar a recollir el nano. Li poses el dinar, li preguntes com ha anat i reps un gruny. La diferència entre tenir fills i no tenir-ne és la mateixa que hi ha entre un que es mira el paisatge des d’un precipici i un altre que salta al buit. Fas un pipí. Feia hores que t’aguantaves. L’article pampallugueja a l’ordinador. No hi escrius res.