Guerra financera

Fins fa poc, les guerres tradicionalment es feien en el camp de batalla amb fusells, canons, morters, míssils, tancs i tota l’enderga d’armes tradicionals, incloses les nuclears, que representen una invasió que ens portaria a tots nosaltres a veure Sant Pere i a fer una llarga cua per saber on ens toca anar. Els meus fills s’han lliurat de les guerres tradicionals per primera vegada a la història. I ho dic seriosament, perquè la ressegueixo des de la prehistòria fins a l’actualitat. És un avenç sense cap dubte. I em refereixo a l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Churchill en preveia la tercera, però aquesta no ha vingut i tots ens alegrem que s’equivoqués. Espero que en Putin no em faci quedar malament. No entenc com és que les potències occidentals no han tret més partit de les guerres financeres. Vaig treballar 23 anys en un banc i gosaria crear un embolic de ca l’ample en el sistema bancari internacional si comptés amb el mitjans financers necessaris. La majoria de potències occidentals s’han afegit a la guerra financera, amb algunes excepcions que són simptomàtiques.

Els Emirats Àrabs, amb el petroli que els surt per les orelles i que tenen hostatjat el nostre rei emèrit, s’han despenjat de la guerra financera i han facilitat així que aquesta perdi una bona part de la seva efectivitat. Els diners no corren d’una banda a l’altra en forma de bitllets, sinó en forma de transferències entre els bancs. Normalment hi ha bancs intermedis, de manera que una operació passa per tres o quatre bancs. Un d’aquests centres financers i monetaris són els Emirats Àrabs. Els russos de Putin no poden enviar una factura a un banc americà, però sí que ho poden fer a un banc d’Abu Dhabi o de Qatar, de manera que l’operació es completi correctament després del passeig per la rambla bancària. Els EUA i les grans potències mundials haurien de fer un esforç per reduir la capacitat d’aquests bancs i d’altres països com l’Índia o la Xina, per acabar d’ofegar econòmicament el boig d’en Putin i la seva patuleia, que estan creant un conflicte de caràcter mundial del qual tots sortirem afectats. La guerra financera té el gran avantatge que no hi ha morts ni ferits. En el cas dels Emirats Àrabs, que són força amics dels Estats Units, la guerra financera pot suposar la pèrdua d’uns amics importants, però aquesta pèrdua no té comparació possible amb els milers de morts que hi pot haver a Ucraïna.

La tàctica de la guerra financera és relativament senzilla d’entendre. Una altra cosa és el batibull que s’organitzaria en el món financer, però això es pot resoldre amb bons professionals que tinguin capacitat d’ordre i coneixements superiors a la mitjana. El resultat seria que els Emirats Àrabs i els altres països que no volguessin col·laborar en l’operació d’ofec, es trobarien amb un problema greu en el seu sistema financer i amb l’enemistat dels atacants. Els atacants haurien d’assumir, també, una part d’aquest problema, però tot sigui per evitar les escenes que estem veient aquests dies a la televisió.

Després de la guerra financera, arribarà la guerra cibernètica que els russos ja han fet, amb assajos amb èxit, sobre les institucions militars. Aquí ja no hi entro, perquè no hi entenc gens, i passo el tema als professionals dels ordinadors que encara creguin en els Reis per un costat i que no tinguin més de trenta anys per l’altre. No s’apuntarien a una guerra sense sang, ni morts, a canvi d’un compte corrent en el banc que els fes anar de bòlit? El rei emèrit tindria un problema, però això no m’impedirà dormir.