Un poble perseguit
Vaig néixer en els anys del franquisme, aleshores el català a l'escola era una anècdota, només l'utilitzàvem entre els companys de jocs durant el recreo, que és com anomenàvem l'hora d'esbarjo. Els dilluns ens feien formar en fileres, a l'esplanada del pati. Escoltàvem l'himne nacional espanyol i després al so d'alguna marxa militar desfilàvem en formació cap a l'aula corresponent. També en alguna ocasió ens feien cantar el Cara al sol. D'aquells anys d'escola als Fossos de Figueres (La Salle), malgrat el que pugui semblar, no en tinc mals records, més enllà d'algun mastegot o càstig d'aquests que ara sense cap mena de dubte portarien el director de l'escola al jutjat. Érem infants i tot ens anava bé, i, si més no, teníem clar que allò era el que tocava. No coneixíem res més. Fora de l'escola alguns companys buscaven esbarjo i altres activitats a l'organització juvenil vinculada al Movimiento, l'OJE, mentre d'altres ens refugiàvem en el moviment Boy Scout, on sembla que es respiraven aires de certa llibertat. Es passava de la disciplina que marcava el Movimiento a la de Baden Powell, que tampoc no és pas que fos cap progressista. Però el moviment escolta aleshores anava molt lligat al catalanisme (i el catolicisme). Uns practicaven el nacionalcatolicisme espanyol i altres, un cert nacionalcatalanisme.
D'aquells anys, en els quals encara no tenia consciència política, o per ignorància, no vaig tenir mai la sensació d'estar perseguit pel fet de formar part d'un col·lectiu que parla una mateixa llengua, manté uns mateixos costums i comparteix unes mateixes inquietuds i tradicions en un mateix territori.
Més endavant vindria la transició i una etapa en la qual tots vam prendre partit en favor de les llibertats i la democràcia. Ara que gaudim d'un règim democràtic en el marc de la Unió Europea, sí que em sento perseguit. Em sento perseguit només pel fet de ser un ciutadà català. Em sento perseguit perquè la decisió d'un tribunal ha canviat el curs de la història. Em sento perseguit, perquè ara, quan repasso aquells anys d'infantesa, entenc com ens manipulaven. Ara sembla que tot allò va tornant. Algú va escriure: “La persecució no té límits”.
