Parlar francès
El gran Charles Aznavour en realitat es deia Shahnour Vaghenag Aznavourian Baghdasarian, perquè era d’origen armeni. Va néixer a París, era fill d’un baríton de Geòrgia i net d’un cuiner del tsar Nicolau II; la seva mare, armènia, era de família de comerciants. A la cèlebre La bohème (1965), canta Je vous parle d’un temps/ que les moins de vingt ans/ ne peuvent pas connaître. És a dir, que el pintor protagonista dels versos, passats els anys, quan revisita Montmartre perquè s’enyora dels seus inicis, s’adona que els joves no reconeixerien aquell barri parisenc que havia estat el seu quan, com exigeix el tòpic, vivia a l’epicentre de la bohèmia talment com pertocava a un aspirant a artista. Ni ell no troba els cafès, els lilàs, l’atelier, ni les models que a la tarda posaven nues i a la nit li escalfaven el llit. D’aquest sentiment, diguem-ne de canvi, des de fa unes dècades els francesos d’edat provecta que freqüenten l’Empordà –o que hi són de passada–, també se’n poden exclamar i alguns se n’exclamen pel que fa a, avui, el (des)coneixement de la llengua francesa entre els descendents del pastor i la sirena. La modernitat, que ens ha arribat vestida de llengua anglesa, ha canviat aquell paisatge lingüístic perquè entre les moins de vingt ans, i fins i tot de menys de trenta i de quaranta, a la Plana que cantava Maragall el coneixement del francès escasseja. Als francesos retraités, quan troben algú que els pot parlar amb aquella llengua que havia tingut tanta consideració al món mundial, gairebé els cau una llàgrima. I bé: les coses han anat així.
Rematem-ho amb un altre cantant, Jean-François Michael, aquest francès-francès i que es deia Yves Roze. A la peça Adieu Jolie Candy (1969) evoca el comiat d’una anglesa –amb qui deixa entendre que havia consumat un embolic– quan, passades les vacances, ella torna a casa. I li diu: Je regretterai/ ton sourire/ et tes fautes de Français. És a dir, que el donjoan, d’entre les coses que trobarà a faltar de la jove, una serà la seva particular manera de parlar francès. Ai las, que deia aquell! Algú s’imagina avui una jove britànica esforçant-se a parlar francès a un racaille enfaristolat? No pas, com diu un amic. Més aviat ella es miraria l’aspirant amb commiseració quan per lligar-se-la fes mans i mànigues per esgargamellar-se en anglès.
