opinió
Inicis i finals
Una amiga i rival preferida a l’esport que practico i estimo em diu sovint: “No és important com es comença, sinó com s’acaba.” La frase és determinant en el context esportiu. Però és sempre més important com s’acaba que com es comença?
Carlota Gurt comença Sola així de poètica i misteriosa: “Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa.” Toni Sala obre Persecució molt més contundent: “Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona.” La mexicana Fernanda Melchor enceta Temporada de huracanes amb un prodigi descriptiu: “Llegaron al canal por la brecha que sube del río, con las hondas prestas para la batalla y los ojos entornados, cosidos casi en el fulgor del mediodía.” Raül Garrigassait escull tres atzars per inaugurar Els estranys: “Un nom de sonoritat eslava, la sala asèptica d’una biblioteca berlinesa, una infantesa passada a 41 graus, 59 minuts i 52 segons nord, 1 grau, 31 minuts i 15 segons est.” Núria Bendicho arrenca Terres mortes amb el to colpidor de tota la novel·la: “Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan.” Paolo Cognetti fa una primera frase prometedora a Les vuit muntanyes: “El meu pare tenia la seva manera d’anar a la muntanya.” Eva Baltasar diu molt d’entrada a l’inici de Mamut: “El dia que m’havia de prenyar complia vint-i-quatre anys i vaig organitzar una festa d’aniversari que, en realitat, era una festa encoberta de fecundació.”
Aquests autors, i molts més, formen el programa d’enguany del festival de literatura Mot, que, amb el lema Literatura i ruralitat, s’obre avui amb un pròleg i que tindrà lloc a Olot i a Girona dels dies 17 al 26.
Dels començaments que he transcrit, a un li correspon aquest final: “Els vells que viuen molts anys, arriba un dia que estan més enllà de la mort i se la miren tan de lluny com els més joves.” L’endevinen? Té un aire superflu proposar jocs en aquests dies grisos i bèl·lics, però la literatura sempre acompanya les rutines i les paradoxes de la vida. El 2 d’agost del 1914, Franz Kafka escrivia al seu diari: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, he anat a nedar.” Miro i escolto les notícies. M’horroritzo. M’entristeixo. I alhora concerto un nou partit amb la meva amiga. A veure com acaba.