Es fan dir Valents

Els hauria de caure la cara de vergonya, fer-se dir Valents, però van sobrats de rostre i fan curt de vergonya. Com que al registre de partits polítics no s’ha de demostrar que el nom fa la cosa, ja s’ha registrat la nova formació, Valents, nascuda de les runes de la que es va inventar Manuel Valls, a major benefici i glòria seva i, de retruc, d’Ada Colau. Han nascut de la transformació de la Barcelona pel Canvi que va muntar l’ex primer ministre francès, finançada per l’alta burgesia, per evitar que un independentista arribés a l’alcaldia del cap i casal, cosa que van aconseguir, com molt bé sap Ernest Maragall. Pretenen ser una mena de d’UPN a la catalana amb l’objectiu de tombar l’independentisme i, posats a fer, el populisme, atès que el seu primer objectiu són les eleccions municipals i als que els van pagar les misses fa tres anys, tampoc els fa gràcia que a Barcelona manin els comuns. Pesquen en les aigües residuals de Ciutadans, del PP i de Vox. No s’hi posen per poc i van ben servits d’ínfules, engreixades per la rebuda entusiasta de la premsa espanyolista; si fa no fa, la mateixa que van dispensar en el seu dia a Ciutadans. Que defensin el que vulguin, ja s’ho faran, però s’ha de tenir molta cara per fer-se dir valents i molt poca vergonya per dir, com han dit, que són ells els veritables presos polítics a Catalunya. La valentia no és, certament, l’atribut més adient per a la formació i malament rai quan te l’has d’autoadjudicar. S’hi escauen millor d’altres adjectius. No és valent el que està sempre del costat dels poderosos. Faria riure si no fos perquè el nom es fonamenta en una mentida perversa, i molt gastada, que vol fer passar els oprimits pels opressors. No. Valents són els que han patit pena de presó per organitzar un referèndum, els que són a l’exili per exercir els drets polítics o els que es juguen, la pell, el càrrec i el patrimoni per defensar les seves idees.