Joan Boadas

Agàton, poeta grec del segle V aC, ens deixa sense alè amb un vers que qüestiona l’omnipotència divina: “Ni tan sols Déu pot modificar el passat.” A l’altre extrem d’aquesta visió, hi ha el vendaval Faulkner, que ens convida a un present continu: “El passat ni tan sols ha passat.”

Acaba de publicar-se el Diccionario Boadas, escrit per Joan Boadas i Raset, cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, i també director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. En una de les entrades d’aquest diccionari d’autor que atresora la saviesa d’una trajectòria de més de tres dècades com a arxiver, Joan Boadas declara que els arxivers estan sobretot preocupats pel futur. I remata: “Una de les màximes inquietuds dels arxivers és la de contribuir a deixar suficients claus interpretatives perquè des de l’esdevenidor es pugui reinterpretar el nostre present, transformat de manera vertiginosa en passat del nostre futur.”

El Diccionario Boadas ha de ser llegit com un antídot d’aquesta forma cancerosa de la barbàrie que és l’oblit, i sobretot l’oblit induït. Boadas subratlla la importància vital que tenen els arxius per reivindicar els Drets Humans, identifica la transparència i l’accés a la informació com un dels barems més rellevants a l’hora de mesurar els nivells de democràcia real dels estats, aposta per la naturalesa activa dels arxius i la seva difusió en contra d’una línia tradicional només conservacionista, concep la professió com un servei a la ciutadania, ens alerta de la sobredocumentació i dels riscos de l’hegemonia de la imatge despullada de context i informació, i defensa que la documentació ha de ser posada al servei de la persona, la dignitat i la democràcia. Passió, rigor i ofici han convertit Joan Boadas en artífex de la memòria individual i col·lectiva. I, sempre des de la discreció, és una de les figures més feliçment i civilitzadament influents en les dinàmiques culturals de Girona en aquesta xarnera entre els segles XX i XXI.