Síndrome del paper de vàter

Tan bon punt s’intueixen problemes, el primer que alguns fan és pensar en la nevera i en el lavabo. Aquests dies s’estan repetint situacions que ja vam viure fa dos anys, durant el confinament absolut i l’estat d’alarma, en què les lleixes dels supermercats quedaven buides de conserves, carn, farina, verdures... i paper de vàter. També vam patir per la possibilitat que el tió i els Reis fossin poc agraïts i a principis de novembre ja hi havia qui s’assegurava que els desitjos familiars no es veiessin estroncats. I, ara, amb la crisi provocada per la invasió russa a Ucraïna, s’han tornat a repetir episodis de pànic consumista en alguns supermercats. Una histèria que el sector comercial i els transportistes intenten contrarestar assegurant que, ara per ara, no es preveu cap problema d’abastiment. Una crida a la calma que no tota la població sembla que s’acabi de creure. I el “per si de cas” és el que acaba provocant els autèntics problemes. Lineals buits de productes generen una mena d’efecte crida i alimenten aquest histerisme consumista.

L’experiència, en aquesta situació, no acaba sent un grau. Perquè durant la pandèmia el subministrament de productes no es va interrompre, malgrat les dificultats. I, el Nadal passat, els Reis i el tió van complir, com cada any. I no és per menysprear els efectes de la guerra. És evident que són reals i que comencen a ser palpables, per exemple, en el preu del carburant –per cert, cues en algunes benzineres també s’han començat a veure–. Però la situació no ens aboca a pensar que hi haurà problemes greus d’abastiment de productes bàsics. No prou per provocar que ara mateix ens llancem irracionalment a omplir el carro del supermercat.

No obstant això, hi ha qui considera que sempre va bé tenir una filera de paquets de farina al rebost o unes quantes dotzenes de paquets de paper de vàter. Una fal·lera, aquesta del papirus íntim, que per molt que ho intenti no puc arribar a entendre. La síndrome del paper de vàter. Digne d’estudi.