Ens hi va la vida

Demà farà dos anys justos que es va decretar l’estat d’alarma i es va confinar tota la població. Vint-i-quatre mesos i sis onades després, m’atreveixo a dir que la societat catalana comparteix dues certeses: la primera, que el sistema de salut pública és un tresor que no havíem valorat prou. I la segona, que aquest sistema necessita una reforma en profunditat. Ara fa dos anys, en qüestió de dies, els professionals i els gestors públics van haver de reorganitzar-se per fer un sistema més àgil, menys burocràtic i més flexible, perquè ens hi anava la vida. Som conscients de l’esforç titànic que es va fer en aquell moment i, potser per això, per primera vegada hi ha un clam per reforçar la sanitat pública i això ha esdevingut una prioritat política compartida. Hem après que el sistema de salut públic garanteix l’equitat de la ciutadania, que és un l’instrument més efectiu per anivellar les desigualtats, hem comprovat de primera mà que, quan val mal dades, només la sanitat pública s’encarrega de la salut de tots. Ara és el moment de revertir les retallades, de resoldre el dèficit de professionals, d’invertir en infraestructures, en tecnologia, en sistemes de coordinació. I el més important: cal desprivatitzar progressivament la sanitat, revertir concerts sanitaris començant per aquells que es van espolsar les responsabilitats de sobre en plena pandèmia i van derivar els pacients a la sanitat pública. I tot això implica, indefectiblement, posar fi al greuge de finançament que ofega Catalunya, esperem que de la manera més definitiva possible, que és emancipant-nos-en. No és un caprici; ens hi va la vida.