Guerra ignominiosa

D’entrada els he de dir que tenia la intenció de parlar-los de l’Any Gabriel Ferrater que es va inaugurar el passat 22 de febrer a Reus, la ciutat on va néixer, i de com ens són d’imprescindibles la seva figura i obra que en escaure’s aquesta commemoració és d’esperar que esdevinguin més patrimoni de tots. I, dels premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català que han rebut, també, dos reusencs: l’Alba Sotorra Clua pel millor documental amb El retorn, la vida després de l’ISIS i l’Oriol Tarragó pel so del film Tres. Però, si la guerra d’Ucraïna -com no pot ser d’altra manera- ha motivat que es parli menys de pandèmia malgrat que segueix, encara que atenuant-se; que no es parli dels represaliats pel procés d’independència que segueixen essent molts i amb causes pendents; que no es parli de les recents vicissituds del principal partit de l’oposició al govern de l’estat; que poc es parli de l’arxivament de causes contra el rei emèrit perquè els delictes han prescrit, etc. què no pot passar amb la celebració dels cent anys del naixement d’un poeta o amb els premis guanyats per uns creadors del món del cinema?

Per tant, necessàriament, i encara que un article de diari com el que llegeixen sigui tan breu que, com deia el meu avi, sembli allò de: “acabat de dir, acabat d’oferir”, m’he de referir a la guerra ignominiosa d’Ucraïna. Una guerra que no deixa de ser un fracàs i que, com a humans, ens redueix a ben poca cosa. Però aquesta és la realitat i, des d’aquí, opto per demanar-los solidaritat amb les víctimes. I també, per compartir uns versos de Salvador Espriu que em venen a socórrer: “Mai no ha de morir tot un poble / per un home sol” i “que siguin segurs els ponts del diàleg” perquè tinc el convenciment que la bona literatura és el que més s’acosta a la vida viscuda -i els temps actuals són de vida intensíssima- i també que, sigui quan sigui, no hi ha altra sortida que la mediació i el diàleg.