La força de la banca

La força de la banca està en els dipòsits que controla. Els fons propis –el capital– són relativament petits, ja que els dipòsits acostumen a ser molt més grans. Al marge de la liquiditat, que tots els bancs han de mantenir per atendre el previsible reemborsament dels dipòsits, la resta es pot invertir en crèdits; o sigui, deixar els diners a tercers, sigui l’Estat, la Generalitat de Catalunya, una gran empresa o el taller mecànic de la cantonada. La força de la banca, repeteixo, està en aquests crèdits que atorga a tercers i amb els quals soluciona o bé l’expansió d’una empresa o bé un problema de liquiditat d’una altra, o bé el mateix problema de liquiditat d’una institució pública.

No es té consciència dels problemes que solucionen els bancs. I és que es mantenen amb la màxima discreció per raons lògiques. El que passa és que aquesta discreció es pot mantenir durant anys. Posaré un exemple: l’empresa Grifols –avui una de les perles de la borsa de Barcelona, que guanya diners a cabassos– va fer suspensió de pagaments fa uns quaranta o cinquanta anys.

Altres exemples i més interessants serien les relacions entre bancs i règims polítics. Els biògrafs, normalment, no se n’adonen i obliden uns fets fonamentals. Per exemple, sort en va tenir el règim franquista del Banco Pastor –el banquer Pastor era gallec– i del Banco Español de Crédito, avui dia absorbit pel Santander, que van donar suport financer als franquistes de primera volada i que estaven en bona relació amb el general Franco.

Abans hi havia molts bancs. Després de la Guerra Civil Espanyola n’hi havia uns 120 a tot l’Estat. Però les coses han variat molt, de manera que en queden molt pocs: tres o quatre de grossos i mitja dotzena de petits, que no compten. La Unió Europea i el Banc d’Espanya, conjuntament amb el govern espanyol, han afavorit la fusió bancària amb l’excusa que així els resulta més fàcil el control. És veritat, però no sé si el govern controla els bancs o bé si els bancs controlen el govern. En moments de crisi, sort en tenen, els bancs, de l’ajut del govern. És el que va passar als Estats Units el 2008 i tothom se’n va assabentar. En canvi, queda amagat el suport que els bancs donen a les institucions públiques en moments de crisi financera. Els bancs tenen un especial interès perquè no es coneguin aquestes situacions, i les institucions públiques encara més.

Els bancs tenen una força considerable. D’aquí que, de tant en tant, el Banc d’Espanya, seguint ordres del govern, es dediqui a fer una neteja dels bancs poc fidels a les seves idees. I ho fa per aplicació de sistemes tan poc honestos com els de l’actual justícia espanyola. El Banc d’Espanya té prou facilitat per fer caure un banc, o dos o tres o quatre, amb la mateixa facilitat que jo tinc per desparar la taula.

Catalunya no té bancs, ni té grans capitals. És un dels grans dèficits de l’economia catalana. Tota empresa pública o privada ha d’agenollar-se davant del banquer de Madrid –del Santander o del BBVA– per demanar-li els diners que li fan falta per acabar l’obra que li han encarregat o bé l’autopista de peatge a Catalunya. Un país sense banca té poques possibilitats de plantar cara al govern per demanar-li un favor petit o gran sense haver de correspondre amb una compensació més gran.

Visca l’auca, els banquers i les banqueres, tot i que del gènere femení només conec l’Ana Patricia Botín, del Santander.