‘Homa!’

Resulta que em va arribar el calendari per aquest article el Dia de la Dona Treballadora i en plena guerra d’Ucraïna, per això se’m fa difícil no fer una reflexió sobre ambdues qüestions.

Vagi per endavant que el títol és un sarcasme per pair la ridiculesa dels titulars d’alguns mitjans que el dia 8 ho convertien tot en femení per a fer-nos més visibles. De debò?

El patriarcat encara és vigent i sotmet l’altra meitat de la humanitat. Un patriarcat agressiu que està destruint el planeta i el teixit moral de les nostres societats. Per això jo no lluito per la igualtat, perquè no es tracta de replicar el desastre, lluito per una manera femenina de veure i viure el món. En el matriarcat no hi havia conflictes violents perquè hi havia equilibri, però quan degut a l’eficàcia de la dona es van produir excedents, els homes van agafar el poder i van començar les lluites de domini a nivell domèstic i a nivell tribal.

Nosaltres, les dones, parim i som cuidadores, i per això no suportem l’extermini. Sempre hi ha excepcions, és clar. La guerra és masclista: força, poder, violència i conquesta. La violació és una arma de guerra més. Ho explica molt bé Isabel Allende a Mujeres del alma mía. Davant d’una amenaça, diu, la reacció masculina és fugir o lluitar, adrenalina i testosterona; en canvi, la reacció femenina és formar un cercle i posar les cries al centre, oxitocina i estrogen.

Tot això ho dic mentre estic treballant en una novel·la sobre un exèrcit de dones, i precisament per això ho afirmo amb contundència. La manera de fer la guerra d’aquestes dones, que van vèncer l’Estat Islàmic, i la dels homes, és totalment diferent. Per cert, aquí també hi ha excepcions i no em refereixo al seu exèrcit germà, masculí, que beu de les mateixes fonts teòriques i que és profundament feminista. No vull caure en la generalització que provoca la manca d’espai. No estem soles, hi ha molts homes que no són masclistes i ens acompanyen. Però el món encara està dominat pels homes, i les dones que estan en una posició de poder com la presidenta de la Unió Europea o del Banc Central Europeu no són un exemple a seguir perquè han copiat la manera masculina d’entendre el poder. De manera molt diferent va actuar l’Angela Merkel quan va obrir de bat a bat la porta als refugiats sirians mentre la resta d’Europa xiulava mirant a una altra banda.

I doncs, què fer davant de l’agressió criminal de Putin contra Ucraïna? El fet és que l’agressió s’ha produït i dir No a la Guerra ens deixa molts tranquils però no serveix per a res. Que quedi clar, soc pacifista, però, què fer davant d’una amenaça d’aquest calibre? De moment estic confosa i no tinc respostes, ho confesso. Dir no a la guerra i sí a l’OTAN, no és un oxímo

ron? Defensar la llibertat d’expressió i al mateix temps aplaudir el boicot ja no només a RT o a Sputnik sinó a les xarxes socials, no n’és un altre? Perquè no oblidem que deixem sense informació i sense dret a informar la població civil i l’oposició. Aïllar el món de la cultura i de l’esport? I les sancions econòmiques que de moment vaig aplaudir perquè em van semblar una bona arma de guerra abans d’adonar-me que també ofegaven la població i que eren un cop dur per a la seva economia però també per a la nostra?

A aquestes alçades jo només veig que cal defensar Ucraïna perquè defensant-la defensem la llibertat, i en el món en què vivim només podem fer-ho utilitzant les eines que tenim a l’abast amb els mínims danys col·laterals per als civils i abocar-nos en l’ajut humanitari. Tant de bo sonés El desertor en ambdós bàndols i els exèrcits quedessin sense homes. Però ho veig difícil. Dit això, el món ha de canviar radicalment i per a fer-ho només veig un camí, la utopia. Veus amagades pet l’establishment de totes les ideologies plantegen un món completament diferent, posant el feminisme al centre de la seva lluita i de la seva pràctica. D’això va la novel·la que treballo i que en tot cas serà el tema d’un altre article si no esclata algun altre tema més candent.

De moment, encara que sigui per a tranquil·litzar-nos davant de les notícies que ens bombardegen, no ens enganyem, perquè la guerra és un negoci per a molts sectors i no només per als fabricants d’armes, també per als mitjans de comunicació, tanquem els ulls i imaginem un món sense exèrcits ni armes i que la immensa fortuna que ambdós ens costen la poguéssim invertir en el benestar de tot el planeta. Homa!