Raça humana
El poder contra la informació
Dilluns el tribunal suprem del Regne Unit va desestimar el recurs presentat per Julian Assange, fundador de Wikileaks, i va donar llum verd a la seva extradició als EUA. L’acusen de 18 càrrecs d’espionatge, de frau i d’abús informàtic, i el poden condemnar a 175 anys de presó. Després de set anys refugiat a Londres i d’haver demostrat que el delicte de violació impulsat per la justícia sueca era fals, l’activista australià, ara retingut per les autoritats britàniques, ha vist com l’aposta per la llibertat d’informació el convertia en un enemic d’Occident. El seu delicte? Denunciar crims de guerra. Com explica Nils Meizer, relator especial de l’ONU per a casos de tortura: “Quatre països democràtics –EUA, Equador, Suècia i el Regne Unit– van unir forces per intentar convertir un home en un monstre i després cremar-lo a la foguera sense que ningú protestés.” La jugada els va sortir malament. Les mobilitzacions demanant-ne l’alliberament i els dubtes derivats de l’actuació judicial posen en qüestió els drets democràtics, en especial el de la informació, que amb diferents punts d’intensitat és restringit tant en els que es defineixen com estat de dret com en les autocràcies. També hi ha el gest valent de Marina Ovsianikova, primer detinguda i després deixada en llibertat amb càrrecs quan va denunciar a la televisió russa la guerra de Putin; segons les lleis del Kremlin, pot ser condemnada per publicar falsedats quan deia la veritat. De què es pot informar? No pas dels secrets d’estat, prou que es veu, ni tampoc de res que contradigui el poder, cap poder.