La realitat de més que un club

A ningú li agrada admetre que està malalt. De vegades ens resistim a anar al metge per no certificar que ho estem. És una opció però no és una solució. Un bon diagnòstic a temps pot facilitar la recuperació. Un mal diagnòstic pot empitjorar la dolença. I l’absència de diagnòstic és temerària.

El Barça fa mesos que pateix símptomes de malaltia. Al meu parer, des de París, quan va guanyar la Lliga de Campions en l’últim tram del partit, amb un gol insòlit de Belletti (que va entrar al camp perquè Oleguer tenia una groga i Henry se n’anava com volia). En aquella final, el Barça va malbaratar la primer meitat del partit jugant amb passades llargues, sense Iniesta i amb Van Bommel en l'equip titular. Ara queda lluny però no per a qui signa aquest text, que detecta en aquell partit l’inici d’una deriva que ha dut el Barça a un despropòsit de temporada, independentment dels resultats: fa mesos que sostinc en privat i en públic aquesta opinió, abans del Mundialet del Japó, del Liverpool, de Getafe. Pel joc: és decebedor, gairebé imperdonable, que el "cercle virtuós" d’una plantilla esplèndida hagi estat oferint un joc tan lent, imprecís,irregular i sense pressió com el d’aquesta temporada. És com si Ford Coppola només hagués fet la primera part de El padrino: una pèrdua llastimosa.

Lesions? Fem memòria, si cal revisem la videoteca: abans de la d’Eto’o a Bremen el Barça ja no jugava bé. Les lesions van servir durant mesos per justificar el joc gairebé resultadista del Barça. En tornar Eto’o i Messi, res va millorar. Ans al contrari: Eto’o va dirigir un torpede a la línia de flotació del vestuari a Vilafranca i va obrir la caixa del trons. L’autoengany del club o una concepció irresponsable del pragmatisme gestor van fer que semblés que una abraçada segellava una pau estèril. El que calia era reforçar la jerarquia de l’entrenador i de la direcció esportiva, no només ser condescendents amb les “estrelles”.

El Barça és ara a punt de finalitzar la temporada amb el repte menor de guanyar la Lliga. “Menor” segons la meva opinió, esclar, però vist en perspectiva, tenint en compte els rivals i, sobretot, constatant la plantilla del Barça, és un consol molt pobre guanyar la Lliga.

Què ha passat? Autoengany? No acceptació d’una realitat negativa que s'ha fet gran durant la temporada com una bola de neu? Excés de confiança, arrogància o vertigen? Cansament, absència d’il·lusió després de guanyar la Lliga de Campions l’any passat?

Durant mesos el Barça ha guanyat els partits amb rivals menors i ha patit de valent o ha perdut amb els rivals d’entitat. Madrid, Chelsea, València, Liverpool, Saragossa, Sevilla. Llàstima. Com un malalt gripós que sent el mal d’esquena però vol pensar que no és res perquè la grip fastigueja i obliga a repòs i antibiòtics, el Barça fa allò de qui dia passa any empeny, mentre els rivals visiten el metge i, a poc a poc, recuperen el seu to competitiu.

Responsables? Els jugadors. Només? Qui els entrena? Rijkaard. Només? Neeskens ha fet el rol de mà dreta dura i expeditiva que assumia Ten Cate? Ho desconec, però intueixo que en l’absència de Ten Cate hi ha més respostes que en lesions, excuses i la condescendència cap a un equip que l’any passat era, sí, el millor d’Europa. Avui, però, n’hi ha més de 4 i 5 de millors. Potser no quant a noms, però sí com a equips.

L’any passat el Barça era un equip. Aquest any ha estat un equip dúctil amb individualitats brillants. I ja se sap que el futbol és un joc d’equip. El Barça és més que un club. Però també és un club, un president, un director esportiu, un entrenador i uns jugadors. I, sobretot, un context ubicat dins de la sempre omnipresent realitat que envia senyals útils per a qui els vols tenir en compte. Però cal, esclar, voler obrir els ulls i viure en el present no en el passat, per molt immediat i gloriós que hagi estat. La glòria pot ser efímera, la realitat sol ser perenne.