“Si presentem un sofà, guanyem”

El comentari, literal, és d’un dirigent de primera línia del PSC. “Si els socialistes presentem un sofà a l’Ajuntament de Barcelona, guanyem”, deia content i estupefacte alhora. És possible. Tot i que seguint aquesta lògica, no s’acaba d’entendre del tot perquè el PSC va retirar de la competició municipal Joan Clos i el va fer nomenar ministre quan l’exalcalde no tenia gens de ganes de deixar el càrrec. Sigui com sigui, sí, Barcelona és una ciutat que els analistes definirien com “sociològicament d’esquerres”. Fent un esforç i considerant que els socialistes municipals representen allò que els clàssics de la ciència política acceptarien com a “esquerres”. Voten esquerres els barris populars, voten esquerres els barcelonins de tota la vida, els famoltvinguts i els nouvinguts, i voten esquerres finalment gent que en qualsevol altre lloc del món serien qualificats com a absolutament burgesots. Gent amb la butxaca a l’extrema dreta, amb una manera de viure selecta i classista, però amb aparences i declaracions més marxistes que Don Carlos. Així és la ciutat.

No cal dir que hi ha ajudat –i molt– l’actitud que durant quasi tres dècades ha mantingut respecte a la capital del país Convergència i Unió. Des que Jordi Pujol va guanyar la primera vegada amb majoria absoluta va semblar que el president i el partit acceptaven la teoria recurrent que els convenia la bipolaritat a la plaça de Sant Jaume. Els convergents es van acostumar a presentar polítics en etapa terminal com a candidats a l’alcaldia. Dirigents més o menys cremats que semblaven acceptar l’encàrrec del seu partit com aquell que entra a l’escorxador sabent que no en sortirà. Candidats que, després de perdre, complien com una penitència el càstig de passar quatre anys en la més trista oposició municipal i després ni repetien. No ha estat el cas, finalment, de Xavier Trias, però l’últim enviat convergent va arribar quan una part important de l’opinió pública havia fet seva la conclusió que els nacionalistes catalans no s’estimen la ciutat ni com a projecte ni com a il·lusió. Quan molts votants havien assumit que els convergents desconfien del poder municipal de Barcelona i l’àrea metropolitana perquè mai serà seu i perquè sempre aspirarà, si ells manen a la Generalitat, a fer de contrapès polític i institucional.

Així ha estat durant anys. Però ara no és el cas. I cal dir, en les noves circumstàncies polítiques, que convenen els canvis. Van ser els mateixos socialistes els qui van afirmar, durant les dues darreres legislatures de Jordi Pujol com a president del govern, que calia el canvi per “airejar l’ambient tancat”. L’oposició proclamava la necessitat d’obrir finestres. Però es veu que l’edifici de l’Ajuntament no en té. Que només en té el Palau de la Generalitat. El PSC va arribar a l’alcaldia de Barcelona en les primeres eleccions municipals, que es van fer l’any 79. Des d’aquell moment, canviant quatre vegades el titular del càrrec, han tornat a guanyar, amb majories absolutes o relatives. De fa gairebé trenta anys, doncs, el poder municipal ha estat el mateix. Les inèrcies han entumit la institució. La impunitat que provoca saber que d’allà no et mourà ningú ha generat conductes abusives i àmbits foscos sense cap control efectiu.
Convé un canvi –i no només d’alcalde– a l’Ajuntament de Barcelona perquè el PSC controla excessius ressorts de poder. Més ben dit, perquè els controla tots i perquè tant de poder és necessàriament excessiu, ni que tingui la benedicció de la voluntat popular, que òbviament ningú pot deslegitimar. No es pot deslegitimar, però sí que se’n pot discrepar. Perquè no és democràticament aconsellable que algú mani tant i arreu. I que es pensi que presentant un sofà pot guanyar unes eleccions que ja té al sac abans de començar.
I convé un canvi també perquè al costat mar de la plaça de Sant Jaume l’edifici també té finestres. I cal obrir-les. Convé que passi aire renovat en una institució que les lleis democràtiques van definir com a presidencialista, on el marge de maniobra de l’oposició és una broma. Convé que els qui han controlat tots els ressorts i els pararessorts de la política municipal –a través d’una espessa xarxa d’empreses públiques i semipúbliques– els perdin després de vint-i-vuit anys i vuit legislatures de domini incontestat. I malgrat tot, les enquestes i la intuïció més elementals diuen que això no passarà, que les finestres només serveixen per a uns i que fins i tot un sofà acabaria convertit en l’alcalde socialista de Barcelona.