Polisintonia

Avui dia han quedat enrere frases com ara: “No, miri, és que jo tinc una sola parella i me l’estimo i tal.” Ara la cosa s’ha multiplicat cap a una varietat infinita d’opcions sexuals. Una polisintonia amorosa amb llenguatge propi que els carques no acabem d’aprendre’ns de memòria. Hi ha persones del gènere fluid que agraeixen que ens hi dirigim amb el pronom elle. Una dona pot tenir una “parella principal masculina” amb un “acord de fluids” i una “relació de llarga distància” amb una noia bisexual. Un home pot ser el vèrtex d’una relació amb un noi gai i començar-ne una altra amb una noia heterosexual que, al seu torn, té una parella monògama. Per ara. O una dona que pertany a un “grup de fidelitat” amb el qual manté “relacions asexuals poliamoroses en paral·lel”. O una noia que està en una “xarxa de relacions ponderades” i alhora practica trios amb un noi i una noia. O els amants de la “polisolteria”, interessats en el “món pansexual”, on el que atrau són les ànimes de les persones però el que més motiva són les relacions BDSM. Anem quedant obsolets els individus que apostem per l’1+1=2, que estimem una sola persona i ens hi dediquem a temps complet, que no volem mantenir acords de fluids amb ningú. Potser estem fets d’una altra pasta, ni millor ni pitjor. Jo, per exemple, no m’imagino en cap de les tessitures anteriors. Dec ser molt incapaç de tenir una parella masculina mentre em trinco una noia i alhora faig trios o quintets amb altra penya. Em confondria de noms i m’explotaria el cap. O pitjor: deixaria de ser jo, algú a qui li agrada anar pujant graons amb un sol paio. Si pot ser, que tingui els ulls desperts, les mans grosses i una idèntica manera d’entendre l’amor.