El gran Rodríguez Zapatero

Tothom sap que José Luis Rodríguez Zapatero va prendre el pèl a Josep-Lluís Carod-Rovira. El líder dels republicans va emprendre a començament de legislatura un ensucrat viatge de novençans amb el president espanyol. Eren els temps en què els independentistes proclamaven que iniciaven el viatge federal amb el PSOE, al qual oferien "la darrera oportunitat". N'han vingut unes quantes més després i sembla que encara en vindran més. Zapatero va respondre deixant anar pes quan li va convenir -pes republicà, no cal dir-ho- i ajustant un nou idil·li aquesta vegada amb Artur Mas. Poc va durar la segona lluna de mel. Després de les eleccions catalanes i quan els convergents van constatar que a Catalunya -només a Catalunya- el PSC fa tant de cas a Zapatero com a Rajoy, l'amor es va trencar com un mirall. Mas encara es queixa amargament de la trampa que li va parar Zapatero, hàbil venedor de cases d'altri. El tercer envescat havia estat Pasqual Maragall. Tothom s'ho imaginava, però l'expresident ho negava amb contundència. El company Zapatero li havia promès el federalisme, la complicitat amb Esquerra i la Seca i la Meca. Al final, no només li va girar el tos, sinó que el va liquidar per rematar la feina. Molt bé. Aquest, senyors i senyores, és el gran Zapatero. Houdini, al costat del mestre fi, faria d'aprenent de brotxa grossa. La part més bèstia de tota la història és que a Catalunya hi ha gent -molta gent- que encara riu al president espanyol totes les gràcies. No és "mal menor", sinó síndrome d'Estocolm agut. I els partits catalans que s'han sentit enredats pel gran triler continuen donant-li la majoria parlamentària que necessita perquè se'ls torni a rifar quan li convingui. "És que el PP és pitjor", diuen els angelets.