Mig segle esperant

Va passar dimarts, però la notícia va quedar sepultada, enterrada a les cunetes de l’agenda informativa com les víctimes de la dictadura; el Congrés dels Diputats espanyol va tombar una reforma legal que hauria permès jutjar els crims del franquisme.

Ho proposaven entitats de memòria històrica amb Amnistia Internacional, hi donaven suport els partits sobiranistes catalans, bascos, gallecs i valencians, i també Unides Podem. Però el PSOE es va alinear amb la dreta per impedir un canvi al Codi Penal que hauria permès fer asseure al banc dels acusats els franquistes que encara queden vius i jutjar-los segons el dret internacional, deixant sense efectes la llei d’amnistia del 1977. Assassins i torturadors haurien hagut de pagar pels delictes de genocidi i lesa humanitat, uns delictes que no poden prescriure ni poden ser amnistiats segons la llei internacional.

Però la iniciativa no va prosperar. Entre la llei internacional i el Codi Penal Espanyol (que no permet jutjar els delictes de lesa humanitat d’abans del 2004), entre la justícia internacional i l’espanyola, va guanyar l’espanyola. La proposta va ser tombada amb 70 vots a favor i 269 en contra. La pantalla dels llums led de colors indicadora de vots del Congrés espanyol va ser, en aquell moment, una imatge molt il·lustrativa de què és Espanya; un Estat que no ha fet mai cap judici contra el franquisme –l’única democràcia d’Europa– i que, ras i curt, no té cap intenció de fer-ho.

D’aquí a tres anys farà mig segle de la mort del dictador. Cinquanta anys d’espera per a les víctimes i els seus familiars. Una espera que pot ser eterna.