A la tres
Amb vocació no n’hi ha prou
Queda clar que el sector educatiu no ha perdut múscul. I que va a totes. Després de tres dies de mobilització, el balanç que en poden fer els sindicats és més que bo. Un seguiment de la vaga prou important, un ressò mediàtic que fins i tot ha deixat la guerra a Ucraïna en un segon pla, i les primeres concessions del Departament d’Educació en els canvis que volia fer en el currículum de primària i ESO. En aquest sentit, queda descartat l’eufemístic “en procés d’assoliment” i es mantindrà el “no assolit” –que en la nostra època era un suspès o un catejat. I també hi ha una reculada en la distribució horària, de tal manera que no perillen assignatures com la de filosofia.
Tenint en compte tot això, i entenent que la reivindicació dels docents anava més enllà d’un simple tema de vacances, es faria estrany que no hi hagués un moviment d’aproximació i que les parts no tornessin a la taula de negociació. Les posicions enrocades, vinguin del Departament d’Educació o dels sindicats, en un tema tan essencial com és la formació dels nostres fills, no tenen cap mena de sentit. Ni tampoc són el millor exemple que els podem donar.
Al llarg d’aquests tres dies de vaga hem escoltat i llegit desenes de declaracions de mestres de tot el país, amb reclamacions més que justificades, aportant mil exemples de falta d’inversió i de recursos. Mancances que ni amb la més admirable vocació es poden compensar. El sector educatiu sobreviu per sota dels mínims necessaris –com també ho fan el sanitari i d’altres– però és impossible tapar totes les fuites d’una batzegada. La força que han demostrat aquests dies –i, si continua la vaga, segur que la mantindran– deixa clar que amb compromisos buits de contingut els docents ja no en tenen prou. Que cal inversió, que calen efectius i, sobretot, un model educatiu estable. És cert que la formació dels nostres joves ha d’anar evolucionant però no es pot convertir en un penell que va girant constantment en funció de com bufa el vent polític en cada moment.