Epigrames

Demà, a les set de la tarda i a la biblioteca de Figueres, parlarem dels epigrames que Fages de Climent va deixar escrits i dits –alguns van ser recuperats gràcies a la memòria dels seus amics– sobretot durant les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat –el poeta va morir el 1968–. Aquestes composicions breus, en vers, que expressen un pensament, reflexió o consell, de forma aguda o punyent, sovint però no pas sempre satírica o burlesca –algunes són d’un lirisme de violí–, van ser i encara són llegendàries si més no a l’Alt Empordà. No hauria de ser així perquè, si bé és cert que bona part són localistes –es refereixen a persones i fets de la comarca, de Barcelona...–, d’altres es poden emmarcar en el que en podríem dir “internacionalisme literari” perquè evoquen costums, ètiques, comportaments... vàlids a Vilabertran i a Vladivostok. I ara que ho dic, potser valdria la pena, ai!, d’editar un florilegi epigramàtic espigolat dels tres volums editats per Brau (2002 i 2015), perquè aquells que són perfectament universalistes podrien omplir un volumet; i per arribar a ser un volum, els originals en català –i alguns en castellà– podrien anar acompanyats de traduccions a tres o quatre idiomes. En fi...

Fages, poeta sobretot culte –per fer-ne via, neonoucentista–, va tocar totes les tecles de la literatura: novel·la, memòries, teatre en prosa i en vers, epístoles, articles... i poemes. Del feix de poesia en separem la major, la refinada –per dir-ne tres títols, Balada del sabater d’Ordis, Somni del cap de Creus i els llibres de sonets–, i la popularitzant: els dits epigrames i també auques, balades... que, quan la feia pública, solia anar signada pel Gaiter de la Muga. Vaig tenir l’honor –i, simultàniament, el gust– de poder editar aquesta part del llegat literari de Fages quan el 2002 commemoràvem el centenari del naixement de l’escriptor i, després, quan el 2018 vam voler subratllar el cinquantenari de la mort. Dos volums que recullen uns mil set-cents epigrames –el seu admirat Marcial sembla que en va fer uns mil cinc-cents– que el converteixen en qui més n’ha produït d’arreu del món mundial després de l’autor de Calatayud; d’entre la literatura catalana és el més prolífic, segur, al davant del Rector de Vallfogona, els de canya i cordill del XVIII i XIX, Apel·les Mestres, Pompeu Gener o Josep M. de Sagarra.