Opinió

Tribuna

La vella impertèrrita Catalunya

“Ens feien estudiar els reis gots i aprendre que tots plegats veníem dels visigots que tenien la seu a Toledo. És clar... molt més endavant vam saber que veníem dels carolingis.

Que ens han amagat la història, a hores d’ara la majoria de nosaltres en som ben conscients. En ple franquisme, mai no havíem sabut res. Res més que una Historia de España, comuna a totes les regiones i provincias. De l’origen de la nostra llengua, no tinc pas consciència que ens n’haguessin dit ben res. Ens en parlaven, de la nostra llengua? Només a les famílies que tenien una tradició d’ aquell catalanisme perdut guerra enllà, vam saber que hi havia un català que s’escrivia.

Ens feien estudiar els reis gots i aprendre que tots plegats veníem dels visigots que tenien la seu a Toledo. És clar. Amb uns amics vam fer una excursió cap a Gavarnia. En passar per les muralles de Carcassona, hi voleiava al vent una senyera. Ens en van fer adonar les persones grans que ens acompanyaven. Vull dir, gent d’abans de la guerra. I sabíem un poema. Feia:

I passant quatre ditades

Del brau Jofre a l’ escut blanc,

Hi deixava assenyalades

Les quatre barres de sang.

Les barres de la senyera, que alguns catalanets tenien amagada a les baranes interiors de les llars. A les de les escales, per exemple.

Més endavant, molt i molt més endavant, vam saber que veníem dels carolingis. A Girona tenien una estatueta de Carlemany, l’emperador d’aquell imperi que entrà a la ciutat el 785, i va dir “des d’ara seràs un comtat carolingi”. L’alcalde Nadal ens en feu celebrar l’aniversari. I si anaves a Andorra, hi veies un monument a la memòria del gran cabdill a qui el papa de Roma posà la corona a la testa.

Carolingis. Va anar sonant més o menys, especialment a la gent universitària. Si fèiem filologia, en podíem tenir una mica més d’informació. Als primers comtats s’hi posava “Marca Hispànica”. Tot just en els meus moments de l’Autònoma, els estudiosos d’aquells vuitanta endavant s’inserien endins dels arxius i en treien una informació que és, quasi, un conte de fades per a aquella gent que no en sabíem res de res. La gran sorpresa fou descobrir que els gentilicis de les nostres comarques de la Catalunya Vella són els dels comtats catalans. De bon primer pertanyents als carolingis, com un espai més d’aquella gent que dominaven des d’Aquisgrà, tota Europa. Que tenien sarraïns a garbí i normands a tramuntana. Unes fronteres que calia taponar.

Ho va tenir clar, Carlemany. Quan les hordes de sarraïns gosen entrar fins a Peiteu, un avantpassat del gran comte, Carles Martell, s’arma de valor i d’estris de guerra i, cap avall, cap als camins del Pirineu. S’atura abans, i serà l’insigne Carles el Magne, conegut com a Carlemany, qui tindrà clar arribar fins a Barcelona. Una ciutat amb una muralla viva, tot just refeta pels romans abans de dir adeu-siau. Una muralla inexpugnable... Bé, ara la traspassem, allà, al carrer del Bisbe. Barcelona seria un bon capdavall, una bona ratlla dibuixant el bell sud d’un imperi que enllaçava amb els romans. Deixar ratlles roges al Pirineu no era suficient. I formaren els comtats carolingis, a la manera de totes les distribucions del vast territori on imperaven.

I quins són els gentilicis de les nostres comarques actuals? Els de l’anomenada Catalunya Vella? Va, els enumero:

Girona-Osona-Barcelona-Berguedà-Cerdanya-Urgell-Pallars-Ribagorça. I quins eren els noms dels comtats carolingis aviat catalans? El comtat de Girona, el d’Osona, el de Barcelona, el de Berga, la Cerdanya, el comtat d’Urgell, el del Pallars i el de la Ribagorça. Uns quant comtats més, ara són municipis, no pas comarques: el Conflent, el Vallespir, el Rosselló, Peralada, Empúries, Besalú. Una terra que es va implementar en un territori i que encara hi és. Que pertanyia als comtats aviat anomenats catalans. I encara hi és. Que va afegir-hi Tarragona i Lleida. I junts formen la Catalunya actual, anomenada, també, el Principat.

Com sabem, una guerra de monarques, els Àustries i els Borbons, se’ns endugué la Catalunya del Nord. Com diu Ruiz Domènec, –doctor en història a l’Autònoma–, els francesos sempre més havien desitjat els seus comtats del Pirineu enllà. Es van quedar amb la meitat. No. Catalunya no existeix. No és res. És un somni d’una nit d’estiu. Catalunya és un invent per poder plantar cara a Espanya. Del 785 fins ara mateix, el territori català s’ha conservat, impertèrrit. Aviat amb Lleida i l’ antiga Tarraco imperial. Catalunya, amb Jaume I, estengué dominis al País Valencià i a les Illes. Tenen, tots plegats, un gentilici: els Països Catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia