El voraviu
Penjar els sahrauís
Paguem l’energumen marroquí per barrar el pas als que fugen de la misèria
Què fa que el govern més progressista de la història capoli marques de desvergonyiment i amoralirat? És simplement la constatació que el principi de Peter és una certesa i que els encanteris de Pedro Sánchez ja l’han portat al més alt nivell d’incompetència? És la demostració del gust que han agafat a la llei de l’embut? Potser només sigui que a l’hora de la veritat l’aplicació de l’article 26 no és patrimoni del califat que cantava La Trinca? Es tracta d’una al·lèrgia, aversió, incompatibilitat sobrevinguda, fòbia o repulsió cap als referèndums d’autodeterminació? És lleialtat a les grans resolucions de l’ONU només fins que les grans potències se’n desmarquen? Segurament estava escrit (per alguna de les indecències anteriors) que havia de ser el govern més progressista de la història el que deixés penjat definitivament el poble sahrauí sota la bota del rei del Marroc. Però els costava res fer-ho sense nocturnitat i traïdoria? Què més ens engargallaran ara que tota la fressa mediàtica se centra en la solidaritat amb Ucraïna? Com té els pebrots, Salvador Illa, de qualificar la traïció com “una decisió valenta” perquè “s’ha de tocar de peus a terra”? On hem arribat si aquest tocar de peus a terra és, com ha deixat ben clar el ministre Félix Bolaños, contractar l’energumen marroquí perquè endureixi mesures i impedeixi el pas als immigrants que fugen de la misèria? Què més vindrà després de penjar els sahrauís?
