A la tres
Polítiques del totxo
“Voler arreglar qüestions complexes com l’habitatge a còpia només de lleis s’ha convertit en una ingenuïtat recurrent
No per esperada, la recent decisió del Tribunal Constitucional de tombar la llei catalana de l’habitatge deixa de ser menys feridora. A partir del moment en què el Consell de Garanties Estatutàries va decretar, per unanimitat, que el seu corpus doctrinal envaïa competències estatals, la norma nostrada ja estava poc menys que sentenciada. Arribats fins aquí, l’únic que calia esperar era veure per on li cauria l’estocada final, si per la justícia ordinària, a través de la cascada de recursos que els promotors immobiliaris van anunciar des del minut zero, o per la via directa del TC. I així ha estat. La debilitat jurídica de la llei, que hi era, no pot amagar, però, un problema polític més de fons que té diverses derivades. La primera, i més evident, és la de la subordinació total del marc regulador català respecte de l’espanyol, i davant el qual, no hi escapatòria possible. El Constitucional ni perdona, ni ho farà. Un escenari endimoniat, i més encara quan es dona el cas, com ha estat ara, que la normativa espanyola té una tebior colpidora, si es compara amb la catalana, a l’hora d’afrontar una qüestió tan transcendental com frenar l’escalada desbocada dels preus dels lloguers. Però anant encara més al fons, aquest debat també despulla la tossuderia de les administracions, les d’allà però també les d’aquí, per arreglar-ho tot, només, a còpia de lleis. I que ningú s’esveri amb l’argument. De necessàries, ho són, les normes escrites, i més en aquest àmbit, però si parlem d’habitatge el que cal fer també, o essencialment, són polítiques d’habitatge. O sigui construir pisos protegits. I de lloguer. Qui vulgui exemples en forma de referents, que miri cap a Berlín o Viena, urbs que tenen un parc públic robust –entre un 25% i un 30% del total, respecte de l’escarransit 1,6% de mitjana estatal– que actua com un baluard per equilibrar l’oferta i, per tant, refredar el mercat davant les tendències especulatives. Menys plorar, doncs, pel que digui el Constitucional, i més invertir en totxo. Aquesta seria la recepta.
