El moment de glòria d’un equip inestable

L’Espanyol ha arribat al final de la Copa de la UEFA després d’un recorregut per la competició digníssim. Cal reconèixer els mèrits de l’equip tècnic que lidera Ernesto Valverde, un entrenador que ha aconseguit que la seva plantilla jugui amb estil propi i personalitat, amb molta presència alhora del planter del club. La d’ahir va ser la segona final europea de l’Espanyol en la seva història. L’anterior, la de Leverkusen, en la temporada 87-88, també de Copa de la UEFA, va suposar un terrabastall enorme, que va marcar la mentalitat futura del club. Com a conseqüència immediata l’equip va baixar a Segona Divisió l’any següent. Des d’aquell moment, els seguidors blanquiblaus n’han patit de tots els colors, sempre mirant de fugir del descens i amb la permanència a Primera com a obsessió única.

Fins fa un any l’equip no havia tingut un projecte esportiu clar. Les successives directives es van definir per polítiques erràtiques, cops de timó desajustats, desenes de jugadors que arribaven i se n’anaven, entrenadors nomenats i destituïts l’un darrere l’altre, secretaris tècnics sense continuïtat, idees poc clares, poca paciència i pitjors resultats. De les últimes cinc temporades l’Espanyol ha hagut de lluitar en quatre per la permanència a Primera Divisió. La temporada passada un gol en temps de descompte en l’últim partit el va salvar del descens, encara que l’equip va guanyar contra pronòstic la Copa del Rei.

Les últimes eleccions van revalidar la confiança dels socis en el president Daniel Sánchez Llibre, que va impulsar un nou projecte reforçant la professionalització de la gestió (amb Pedro Tomás com a primer executiu), fitxant un bon secretari tècnic (Paco Herrera) i un entrenador que ha portat el club a un nivell desconegut.

Malgrat la derrota, aquesta final, a diferència de l’anterior, no hauria de frustrar de nou el club. Ben al contrari. Hauria de comportar un nou impuls, que estabilitzés els darrers encerts. L’Espanyol hauria de recuperar un camp propi –que ja es fa a Cornellà–, hauria d’anar eixugant el seu deute i mantenir una línia esportiva correcta. Glasgow, doncs, hauria de significar un revulsiu aquesta vegada positiu.