Josep Domènech Ponsatí

“Perquè la literatura és com col·locar una lent d’augment davant la vida i redoblar-ne les forces”, em dic mentre miro una lleixa on tinc arrenglerats els llibres del poeta, traductor i llibreter Josep Domènech Ponsatí: 9 poemaris propis i 28 obres de les moltes que ha traduït del brasiler al català.

Em pregunto quina cosa molt més incompleta no seria, jo, sense el remolí vital i estètic que aquestes lectures i relectures m’han regalat. “Però em farà vergonya / I a l’últim moment no ho diré”; “L’amor / en la forma egoista / que anomenem desig / és també un resultat volgut / o bé una mena / de resultat segon / del propòsit primer”..., són versos de Josep Domènech, que redupliquen les ferotgies i eufòries de la vida. Gràcies a les traduccions de Josep Domènech hem pogut llegir en català obres de poetes grandiosos (Armando Freitas Filho, Ivana Arruda Leite, João Cabral de Melo Neto, Ronaldo Polito, Bruno Zeni...) i també part de la narrativa d’aquest univers literari amb lleis pròpies que és Clarice Lispector, una escriptora capaç de fer que els ravals de l’argument aparentment esbullat condueixin verticals i veloços al nucli del Tot.

En un marc salpebrat de petites editorials i grans grups editorials, l’enèsima iniciativa de Josep Domènech és –diguem-ho així– de quilòmetre zero, d’autogestió. D’una manera humil i efectiva, sota el títol de Petits furts, Domènech està editant i distribuint per compte propi una sèrie de plaquettes amb la traducció de poetes brasilers. He llegit les cinc primeres de les diverses que vindran. Marcelo Labes: “el meu pare no va deixar / que faltés res a casa, només / ell mateix”. Ferreira Gullar: “Com puc jo definir-la / quan va del tot vestida / si em fa caure de cul / com si anés conilla?”. Nelson Ascher: “vocals enreden –rampa / de serp ben cargolada–”. Mar Becker: “m’agrada sentir-me abans d’escorre’m”. I una portentosa Anna Martins Marques: “El rastre que ha deixat / l’animal que no ha passat / Aquest és el meu nom / quan no em crides”.

Gràcies, mestre!