Tenen més perquè treballen més?

Un paràgraf del llibre La tirania del mèrit, de Michael J. Sandel: “Corren temps perillosos per a la democràcia. L’amenaça s’aprecia en el creixement de la xenofòbia i en el suport popular a figures autocràtiques, unes tendències preocupants per si soles, però encara és més alarmant que els partits tradicionals comprenguin tan poc i tan malament el malestar que està agitant les aigües de la política arreu.” Fem la cita d’un llibre fonamental per entendre bona part de la immoralitat que sosté ideològicament les elits econòmiques, perquè fa pocs dies el nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, es va esplaiar dient que no creia que els que tenen més hagin de tenir més drets però tampoc que se’ls hagi d’assenyalar pel fet d’haver treballat més. Segur que és perquè han treballat més que tenen més? No sap el senyor Feijóo que a l’Estat espanyol un 73% de la desigual distribució de la riquesa procedeix de les herències? En uns moments en què la mobilitat social s’ha encallat i la desigualtat es torna a transmetre inexorablement de pares a fills, sembla una mica cínic apel·lar a la retòrica meritocràtica per justificar privilegis. A part que són les lleis del mercat les que atorguen valor a unes o altres aptituds, si resulta que tot està a les nostres mans –que som els únics responsables de la nostra sort– no és difícil, com diu Sandel, que els guanyadors de la partida adquireixin actituds altives i insolidàries i els perdedors se sentin abatuts, humiliats i ressentits. Aquest és el malestar que agita les aigües de la política, ho comprenguin o no els que s’hi dediquen.