A la tres
La cançó de l’enfadós
El català. L’escola. L’ús social. La cançó de l’enfadós. Vivim en una societat en què els governs no són governs. Les polítiques les decideixen els jutges. Ells són els veritables responsables del que passa al país. A un jutge no li agraden les zones de baixes emissions tot i l’alerta mediambiental que hi ha al planeta? Doncs se les carrega. Hi ha una pandèmia i el govern de torn pren mesures? Primer les ha de validar un jutjat. A una família no li agrada que el seu fill aprengui català i té la sort que un jutge li doni la raó? Doncs fem petar tot el sistema educatiu i la immersió lingüística que durant més de trenta anys ha demostrat ser un model d’èxit.
Un jutge hauria d’estar per dirimir el que és just del que no ho és. No per aplicar o crear una jurisprudència basant-se en la seva ideologia. Això mateix ja ho hem vist durant anys amb tota la causa catalana de l’independentisme. La justícia decreta una cosa i quan es va a Europa les garrotades cauen de totes bandes. Però la culpa no és només dels jutges. Els polítics hi tenen un paper protagonista. La modificació de la legislació de la política lingüística n’és un gran exemple. Que no venguin que és una fórmula per protegir el català a l’escola, perquè això és mentida. Que és un mal menor, hi podríem estar d’acord. Però la conjuració que s’ha perpetrat aquesta setmana passada és simplement una sortida a un carreró. És només una manera d’acatar la sentència que obliga a impartir un 25% de les classes en castellà. I que diguin que ningú té els pebrots de desobeir. Tan simple com això.
Els nostres responsables polítics tendeixen a disfressar les coses. Que no ho presentin com la conseqüència d’un consens que no existeix, sinó que diguin la veritat i que és una fórmula maldestra de sortir del pas. Quan Catalunya es pensava que podia ser independent, les clavagueres de l’Estat van orquestrar un pla que ara es comença a materialitzar, i és atacar la baula feble: la llengua. Ja ho va dir Clara Ponsatí fa temps: Espanya ni oblida ni perdona. I el català és qui ho està patint.