Massa ‘novaparla’ política

Un amable lector de Seva, el senyor Jaume Bartomeu, la setmana passada em va enviar un correu en què em diu: “En l’Evangeli d’avui III de Quaresma diu textualment: «Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix va a la ruïna.» Poques vegades unes paraules tan precises podien haver estat més oportunes aquesta setmana passada amb la gran divisió que ha mostrat el nostre govern, i he sentit com una fatalitat inevitable aquest camí cap a la ruïna. Fa temps que sostinc que alguns consellers de nostre govern, ni per capacitat ni per experiència, es mereixen l’alt càrrec i la responsabilitat que ocupen. I aquest dèficit té greus costos, no només polítics, sinó també econòmics. Avui, més que mai, és imprescindible tenir els millors al capdavant de cada conselleria. I no és així.

Fitxem-nos només en dos fets ben recents que tindran un cost molt important per al nostre futur. En educació mai la comunitat educativa havia estat tan unànimement crítica amb el conseller expressada en vagues amb una concurrència importantíssima. Quan una comunitat tan nombrosa i tan diversa assoleix tanta unanimitat de rebuig, és que alguna cosa important es fa malament. I el futur d’un país comença per l’ensenyament. La tasca d’ensenyar i formar és d’una gran responsabilitat, perquè en depèn el futur de cadascun dels alumnes, i en conjunt, el de tota la nació. Així doncs, diria, com va dir una vegada l’Eugeni d’Ors a un cambrer poc destre quan obria una ampolla de champagne: “Noi, els experiments, amb gasosa.” Les modificacions o reformes de la llei d’educació s’han de fer amb molt de consens i tenint molt clar quin és el nostre model de país, amb l’objectiu que durin per assolir l’estabilitat que es requereix per aconseguir l’èxit.

Un altre fet ben recent és la pèrdua de la fàbrica de bateries per a cotxes en favor de Sagunt. Ho podran explicar com vulguin per justificar-ho, però el poder de Seat era molt important, si no vital, per decantar l’emplaçament prop de la seva fàbrica. De fet, les grans fàbriques intenten tenir els seus proveïdors principals molt a prop per assegurar-se puntualment els subministraments, puix que totes les gran empreses utilitzen la tècnica de just in time, que consisteix a minimitzar el màxim els estocs per abaratir-ne els costos, i no hi ha res millor que tenir els proveïdors a prop, especialment ara que hem descobert que es poden trencar les cadenes de subministrament i provocar una aturada de la producció. És per això que fins avui, que escric aquest article, el conseller d’Empresa no ha fet cap valoració d’aquesta decisió ni ha informat de les gestions que ha fet. Entenem que mentre s’estava decidint i negociant, la discreció era un valor molt important; a hores d’ara, presa la decisió, sí que la necessitem. Intueixo que no és exclusivament pels ajuts que pugui tenir la nova fàbrica, sinó que hi deu haver més ítems que configuraven aquesta mena de quadre de presa de decisions. I seria molt bo saber-ho perquè tindríem una informació molt valuosa per valorar on s’ha fallat, qui ha fallat o per què hem fallat, per millorar la nostra gestió política.

La divisió pública del govern d’aquesta setmana amb la llei de modificació lingüística, que pretén “complir i no complir” la sentència del 25% del català a les aules, és inqualificable. Com es pot fer un espectacle així amb la llengua que forma part del nervi dels catalans?

Segurament tots els poders de l’Estat espanyol ens han anat portant, amb la connivència de molts dels nostres, a un carreró sense sortida, i quan hem vist la magnitud de la tragèdia, ja no tenim sortida legal. És un exemple més de tot el que ens està passant els darrers anys amb aquesta escomesa contra Catalunya, i ara, contra el català. I potser també fora bo que ens diguessin que fa anys la realitat objectiva és que a moltes classes des de primària, de secundària i fins i tot de les universitats, el català hi ha estat sistemàticament relegat. Per això no m’agraden els discursos de neollengua, que és aquesta novaparla que va utilitzar magistralment George Orwell en 1984, que consisteix en una retòrica política que s’utilitza per no dir allò que no es pot dir ni pensar allò que no es pot pensar. Un exemple clar d’aquesta novaparla és quan es diu independència per dir-nos dependència o república per dir-nos autonomia. I així fem camí.