Darina, Cora
Horrible de veure. El columnista ha hagut de contemplar, al mateix temps, un sol que moria i un altre que naixia. Dos sols del mateix color, i és que un és carn de l’altre. Ha sentit –sent!– l’absència i la presència sota la mateixa volta. Aquell sol, perdent la vigorosa llum de quan era al bell mig de l’Olimp. L’altre, tot just encetant la pujada… Disculpa, lector desconegut, he de suggerir-te que ho deixis córrer, que saltis de pàgina perquè aquest article potser t’és massa aliè. El columnista passarà l’estimball d’anar d’un sol a l’altre, d’extrem a extrem, fent equilibris en una absurda maroma. Si cau, que caigui, que s’hi vagi acostumant. A partir d’ara li tocarà viure entristit per la son funesta del sol que s’ha post i engrescat per la soneta dolça del que es lleva, colpit per les paraules que ha vist desaprendre al final d’una vida i animat per les que sap que s’aprendran al començament d’una altra. La urpada i la moixaina. El dolor que fereix, l’alegria que repara.
Lector desconegut, m’has de disculpar: definitivament no és perquè el llegeixis, tu, aquest article. Voldria que el llegissin uns altres. Hi ha pensaments que duen noms i rostres adherits als mots que els expressen. El columnista vol fer, necessita fer, un cant públic d’admiració a la fortalesa d’ànim d’unes filles que han perdut la mare, i a la resistència d’una d’elles que, amb els ulls negats (horrible de dir), ha hagut de compaginar el dolor filial amb el nou amor maternal. Un cant també d’admiració per la solidaritat abnegada d’uns germans que han acompanyat la germana fins al final del calvari. I un cant a la discreta companyia de totes aquelles amistats –també les d’aquest diari– que han assistit des de la distància a l’apagada lenta d’una flama i, amb elegant contenció, han felicitat la família per l’encesa simultània de l’altra.
Disculpa, lector, aquesta vegada el columnista escriu per a gent concreta. I es reserva les ratlles finals, quan la força ja flaqueja, per escriure un últim homenatge a l’estimada que se n’ha anat i per llepar-se la ferida que no veu com podrà tancar-se. Vacil·lant sobre la maroma, desconcertat en una estança de cop buida i inhòspita, el columnista no sap com parlar a la mort de cranc odiós que encara duu en una mà ni a la vida de cuquet de seda que li han posat a l’altra.
