Les decisions errònies

Hi ha motius per a la preocupació. Individualment i humana estem passant pel pitjor moment. Des del 2008 s’han succeït un conjunt de crisis encadenades que arriben al nostres dies amb conseqüències sobre les nostres vides. I els polítics no troben el punt d’equilibri necessari en les seves decisions. A gran escala, l’escalada del preu dels carburants per la guerra d’Ucraïna, el preu de l’energia i les demandes dels sectors educatius, del transport i productiu expressen el malestar acumulat durant aquests darrers anys. A petita escala, en política local, patim una paràlisi d’actuacions en matèria d’infraestructures, d’acció social i d’atenció al ciutadà que ens hauria de preocupar. A Girona, igual es parla de municipalitzar determinats aparcaments soterrats per afavorir la mobilitat, com d’un sistema articulat d’accessibilitat entre municipis de la corona metropolitana sense que hi hagi un debat previ i sense una planificació global que asseguri la viabilitat dels projectes. Una visió limitada i de recorregut imprecís que sembla que no té en compte ni el moment econòmic ni una idea dels municipis que volem. I a tot això què ens diu la ciència. En un recent estudi publicat a la revista Nature Human Behaviour, la predicció i les decisions per posar en acció les idees sorgeixen de la competència entre dos processos d’aprenentatge paral·lels, la predicció com a “actor” per una banda i la predicció com a “espectador” de l’altra. Si la comparació es desequilibra a favor d’una opció, la resposta es descontrola. Les decisions dels nostres representants polítics estan sotmeses als efectes dels dos processos mentals. Neurològicament, quan es prenen decisions importants, aquestes es determinen comparant el model ”d’actor”, diu l’estudi, amb el model ”d’espectador” sobre un determinat problema. Els errors de càlcul provenen per la subestimació de les conseqüències, sigui per la incompetència política o per l’impuls inconscient d’agradar-se a un mateix. La primera no té solució i la segona genera estrès i ansietat afegides, amb canvis en els nivells d’oxigen de les àrees frontals i prefrontals del cervell, fet que provoca que es posin més en el model “espectador”, en el que els agradaria veure, que en el model del que podria passar o “actor”. Així, els que manen i que viuen en la “seva” bombolla acaben generant les conseqüències que finalment tots acabarem pagant.