Des de l’altra riba
Records d’un altre temps que no he oblidat. Així ho vaig veure a Florència, la bella ciutat toscana, fa ja molts anys, un vespre de tardor, escrit en un mur d’un carrer fosc i estret rere el Duomo: “Dio, come ti amo!” Un crit d’amor, d’esperança i de dolor alhora. Un crit ple d’angoixa, tanmateix. Un crit clavat en un mur, sí. No era pas gaire lluny del Ponte Vecchio, on Dante contemplà per primer cop madonna Beatriu, que passava, radiant, esplendorosa, la llum més clara que hagi enlluernat mai uns ulls d’home: “Donna m’aparve sotto verde manto, / vestita di color di fiamma viva.”
La vida és amor, sí, ben cert. I sols l’amor mou els homes i les dones cap al seu zenit o cap a la seva destrucció. Però la vida és també fantasia, segur. Com en el conte que explicava Roger Caillois de la noia que, per adormir-se, comptava xaiets tots blancs. Havia ja passat dels cinc-cents, quan se li aparegué un jove donzell que la prengué en braços i se l’emportà a cavall, pels boscos de la nit. Arribaren a un pavelló de caça, la deixà en un sofà i començà a besar-la apassionadament. Ella tornà en si, cridà, es resistí. Llavors el cavaller feu unes passes enrere i s’inclinà, reverent: “Perdó, mademoiselle. El somni és vostre”, digué. I desaparegué de sobte.
La vida és, així mateix, un feix de records. A la freda Anglaterra, la planta símbol de la lleialtat i la remembrança és el romaní, sempre present a casa nostra per aquests esquerps turons mediterranis. Ho digué la dolça Ofèlia, dissortadament embogida i serenament bella, a Hamlet: “There’s rosemary, thats for remembrance; pray you, love, remember”. Records llunyans de joventuts perdudes sota la pluja, en un vell parc dels afores de la ciutat. “Il pleure dans mon coeur / comme il pleut sur la ville”. Paul Verlaine, absenta i acordió trist.
Potser una festa té una mica de tot això. Perquè la festa és vida, bàsicament. El que passa és que comencem a adonar-nos-en quan ja se’ns fa tard per gaudir-ne plenament. Música i rialles, focs d’artifici il·luminant la nit, crits i cançons... Una festa és amor i fantasia, i records també. Tal vegada, com deia Rainer M. Rilke: “Els versos s’han d’escriure quan ja s’han vist totes les ciutats i besat totes les boques que havien de ser besades.”
