Juguen les ‘nenes’

Avui juguen les nenes. Aquesta frase l’he sentit mil i una vegades a la redacció, al carrer, en converses informals... Sense cap mala fe, em diran molts homes, però la frase és molt simptomàtica de la consideració que, fins fa quatre dies, s’ha donat a l’esport femení. Però la situació ha canviat força. Ara ja hi ha molts mitjans de comunicació que no usen la paraula femení en els seus titulars i no és fins més avançada la crònica que acabes confirmant de quin gènere estan parlant. Les dones que abans eren qualificades com a nenes ara ja són considerades esportistes professionals. I s’han fet lloc en els diaris i en els informatius, no encara de manera equitativa, ni de bon tros, però sí amb un pes inimaginable fa uns anys. La gran fita ha estat, sense cap mena de dubte, el rècord d’assistència al Camp Nou, el qual ha tingut difusió arreu del món.

Genial! Però que ningú cregui que s’ha trencat cap sostre de vidre o que les dones ens conformem amb tan sols això, fent veure que tot és igual. Perquè en el rerefons, les diferències encara són abismals. Saben quin és el salari mínim d’un futbolista de primera divisió? 155.000 euros anuals. I el d’una jugadora de la mateixa categoria? 14.000. I és evident que les quantitats estratosfèriques dels cracs –homes– d’aquest esport se situen a anys llum del que cobren les cracs –dones–. I així en tots els esports. I no estem parlant només de sous, sinó també de recursos mèdics, de la qualitat dels viatges, de les instal·lacions esportives, dels ajuts públics i privats... i un interminable etcètera. Perquè Alexia Putellas, Laia Palau o Paula Badosa són referents, sí, però també petits oasis en un mar de desigualtats. Centenars i centenars de dones intenten tirar endavant combinant la semiprofessionalitat esportiva amb una jornada laboral. Elles són la majoria. Les invisibles. Les que no enfoquen les càmeres. Les que veuen el Camp Nou ple com un ou i lluiten perquè, encara que només sigui una vegada a la vida, els toqui viure un moment així.